Reconec, d'entrada, que la serra de Busa és una de les meves muntanyes predilectes. Un lloc especial, amb un contrast molt gran entre el pla de Busa i les cingleres que l'envolten. I un bon mirador sobre el prepirineu Berguedà.
Hi he pujat moltes vegades, però de totes les maneres d'anar-hi aquesta volta és la que més m'agrada, i no em costa gens de repetir.
Aquest dissabte hi he tornat, aquest cop acompanyat per una bona colla. El primer tram és d'aproximació, baixar per la vora del riu Aigua d'Ora fins a Sant Pere de Grau d'Escales (a sobre), una joia del romànic del segle X.
Des de Sant Pere, un camí entre al bosc i puja força costerut cap a la cinglera, fins que gira a l'esquerra per trobar un pas, el grau d'Escales, que permet de travessar-la i arribar a la carena.
Aquest cop, els colors de tardor estaven en el seu millor moment i, juntament amb els bolets que anàvem trobant pel camí, han fet la pujada molt agradable.
El camí segueix cap el pla de Busa per travessar-lo de cap a cap, en direcció al Capolatell o presó dels carlins. No cal dir que, amb els colors de la tardor, el pla encara es veia més idíl·lic del que realment és!
Envoltem les cases del Rial i la Vila fins arribar a la vora nord del cingle, on hi ha un bon mirador. Sota nostre, els Bastets, Sant Llorenç i el Port del Compte (a sobre).
Una lleugera baixada seguint la carena ens deixa fins la passera que permet entrar al Capolatell, també anomenat presó dels carlins perquè forma una presó natural que sembla que van utilitzar tant francesos com carlins. Des d'aquí és fàcil imaginar la desesperació que devien sentir els presoners...
A la tornada, parem a fer un bon dinar al Rial. Llavors, tips i satisfets, havent escurat les darreres plates de crema, ja només ens queda la baixada cap a Valielles (a sobre) pel mig de la fageda.
8 comentaris:
Uff... a mi també em té el cor robat la Vall d'Ora, m'has fet recordar que fa temps que no hi vaig... i com està a la tardor, esplèndida !
Hi haurè d'anar aviat que l'últim cop vaig fer tard i hi havia massa neu a dalt.
Salut !
Ultimamanet et rodejes de joventut, eh!, Joan!!
Nosaltres al final vam acabar a Canalda, aproximació 2 minuts, je, je, je...
Bonica entre les boniques, la serra de Busa. I impressionant.
Diu la llegenda -o no- que els pobres francesos presoners al Capolatell se suïcidàven al crit de "Mourir à Busa, renâitre a Paris". Vés a saber.
Malfieten, és una bona ruta per fer corrent, mentre caminava pensava que hi aniria ben aviat a fer-la. Excepte algun tram de pujada, es deu poder córrer sempre!
Mohawk, intento que se m'enganxi alguna cosa, però ja diuen que ni la joventut ni la bellesa s'enganxen! Pensava que vindrieu a ajudar-nos a cabar la crema...
Xiruquero, tampoc sé molt bé què hi va passar allà dalt, però em dóna la sensació que uns quants les van passar molt putes!
Bona i bonica volta Joan! de quan en quan s'ha de baixar de les partes no?
Jaume, em sembla que també et passa, que la qüestió primordial no és el que hi fas, a la muntanya, sinó poder anar-hi sovint..., o m'equivoco?
Em sembla que n'hi ha molts d'enamorats de Busa. Fa anys que hi pujo sovint i hi he descobert una bona colla de camins que configuren una zona excursionista de primera. I no només pel que fa a Busa, també per tots els seus costats.
Hi ha rutes alternatives fantàstiques per a seguir els llocs per on passa la teva. A reveure
Buser, no sé si el nom ja hi fa referència, però és ben cert que la serra i tot l'entorn, permeten unes bones combinacions.
Ara, de moment no he hagut de fer-hi mai cua!!
Publica un comentari a l'entrada