Via Alpina 2009, de Sappada (Dolomites orientals) a Scharnitz (Tirol)

Aquest passat mes de juliol, amb la Clara, vam tornar a la Via Alpina. Un projecte que ens va atrapar des de que en vam sentir a parlar. L'any 2005 ja vam fer una part de l'itinerari vermell, el més llarg, sortint de Trieste i arribant a Sappada després de travessar Eslovènia i seguir el límit entre Àustria i Itàlia.

Enguany hem volgut continuar-lo des de Sappada, on el vam deixar. Amb avió fins a Bergamo, tren fins Calalzo de Cadore i autobus fins Sappada, hem pogut anar a dormir al refugi Calvi el mateix dia que sortíem de l'aeroport de Girona.

Aquí vam començar una petita aventura que es va allargar durant 17 dies, i que ens va permetre de conèixer a fons aquest racó dels Alps orientals.

El temps no va ser molt bo els dos primers dies, la pujada al refugi la vam fer sota alguns ruixats. Però això ens va oferir imatges precioses de l'entorn (a sobre), i ens va permetre estar sols al magnífic refugi (a sota).

L'endemà, travessem una collada per entrar a Àustria, i connectar amb el traçat oficial de la Via Alpina al idíl·lic refugi Hochweissteinhaus (a sobre), des d'on travessem els boscos que l'envolten per enfilar-nos a la carena principal. Durant els proper tres dies, la Via Alpina coincideix amb la travessa Càrnica, que va seguint gairebé sempre la carena fronterera entre els dos estats.

Aquest dia ens va fer realment mal temps, almenys la senyalització és prou bona i no vam tenir cap problema amb l'itinerari.

L'arribada al refugi de Porze la vam fer plovent, però la sort féu que no haguéssim de treure més el paraigües en la resta de dies.

El tercer dia el camí ha de deixar la carena, però quan vam veure des de lluny el Grosse Kinigat (a sobre), no vam poder resistir la temptació de pujar-lo (a sota) i continuar per la carena fins a sobre el refugi d'Obstansersee.

Tota aquesta zona va patir directament la primera guerra mundial, i la carena està plena de restes de trinxeres i fortificacions que permeten d'imaginar el desastre que devia ser (a sobre).

Acabem el recorregut carener al cim del Pfannspitze, des d'on veiem el refugi a sota mateix.

L'endemà, darrer dia de travessa càrnica, el recorregut surt del refugi i torna a seguir la carena. Mentre caminem intentem recordar alguna caminada semblant al nostre país, sempre seguint carenes, i costa de recordar-ne alguna de tan llarga i bonica!

Aquest dia el camí puja un cim rera l'altre, és l'avantatge de travessar una zona de relleus suaus. Al davant (a sota), ja veiem les Dolomites de Sesto, amb les Tre Cime di Lavaredo, que travessarem demà.

Passem pel costat d'un petit cementiri de la guarnició austro-hongaresa (a sobre) i pel refugi Sillianer, situat a la mateixa carena, abans de baixar cap a Sesto. Aquí ens instal·lem un bon hotelet, que sempre s'agraeix.

La primera etapa purament dolomítica, puja al refugi Locatelli (a sobre), al peu de les Tre Cime di Lavaredo. Aquí parem una bona estona, i recordem altres estades per la zona mentre fem la cervesa, com quan vaig pujar el Monte Paterno (a sota).

A partir del coll on hi ha el refugi, el camí baixa pel vessant oposat. Tot i la possibilitat de quedar-nos al refugi, nosaltres preferim baixar fins a l'alberg Tre Cime, al final de la vall.

Tot baixant, em fa gràcia trobar-me un petit bosquet de gatsaules (a sobre), en una zona escombrada per les allaus. Al vespre, des de baix, la posta de sol sobre la cara oest de les Tre Cime és ben bonica (a sota).

L'endemà fem una etapa ben llarga, ajuntant dues etapes i mitja de l'itinerari, es nota que estem animats! Després, aquestes pallisses ens aniran bé per poder-nos agafar algun dia de descans i aconseguir acabar al lloc previst.

La primera pujada fins el refugi Vallandro es fa pesada, però després l'itinerari millora moltíssim. Travessa els prats de Plätzwiese (a sobre), i es dirigeix cap els peus de la Croda Rossa (a sota), amb les seves capes calcàries plegades en formes inversemblants.

El camí va envoltant la muntanya pel seu costat nord, amb trams espectaculars i aeris, fins que arriba a la granja de Ross (Rossalm), on reposem i mengem alguna cosa. La tarda es preveu lluminosa, però la calor apreta.

Afortunadament ja ve la baixada cap al llac de Braies (a sobre), amb l'aigua d'un bonic color turquesa. Quan acabem, a Monguelfo, ens instal·lem al millor refugi de tot el recorregut: l'hotel Golden Rose, excepcional en tots els sentits.

A Monguelfo agafem el bus que ens puja fins a San Martin in Gsies, on comencem el setè dia pujant per la vall de Karbach fins al coll del final. Aquí estem de sort, quan passem per unes granges on ens podem aixoplugar, el cel es tapa i cau un fort xàfec que ens enganxa pels pèls.

Para de ploure, surt el sol i ben aviat podem tornar a caminar. En aquesta època, tot s'eixuga ràpidament.

El camí de baixada per la vall d'Antholzer ens sorprèn favorablement, és una meravella que baixa lentament, pel mig del bosc, i ens deixa a Antholz-Mittertal (a sota) gairebé sense adonar-nos-en.

Després ve una etapa calcada, una llarga pujada fins un coll, en aquest cas on hi ha el refugi Rieserferner (a sota, 2.791 m), i una bona baixada cap a l'altra costat, per la vall de Gell (Gelltal). Una diversió de 1.600 m de desnivell.

Una de les característiques més interessants dels camins d'aquesta zona dels Alps, són els trams anomenats "sentieri lastrati", on grans lloses cobreixen el camí fent la caminada molt agradable i còmode. Sempre m'impressiona veure que en alguns llocs es dediquen grans esforços a facilitar que la gent camini!

En la baixada cap a Ahornach, aquests trams enllosats permetien de passar còmodament per àrees que normalment serien força incòmodes.

Amb tot això, arribem a Sand in Taufers, una de les ciutats més grans del recorregut, amb una previsió del temps molt dolenta. Portem una setmana caminant, el lloc ens agrada i sembla que vol ploure, així que decidim de parar un parell de dies.

La decisió és encertada, ja que la ciutat és prou interessant i durant un parell de dies, el temps és molt dolent, Plou a la vall i neva a la muntanya. Al matí del tercer dia ens aixequem amb que el paisatge ha canviat (a sota).

Tot i la neu, el sol ha sortit i nosaltres també. Ens tornem a enfilar a les carenes, que ara estan ben canviades. Pujant al cim del Speikboden n'hi ha més d'un pam. Confiem en que el sol de juliol farà que la neu no duri gaire i gaudim del canvi i del paisatge. I de les carenes, clar!

Darrera nostre van quedant els massissos dolomítics, com el de Sella (a sota) per anar girant en direcció als alps del Tirol.

Davant nostre s'estenen les carenes que ens portaran molt a prop de la frontera austríaca (a sobre), amb un recorregut que, tot i la neu, serà molt agradable.

La ruta continua essent una meravella, ho hem encertat i el sol comença a apretar i a fondre la neu amb rapidesa. Passem de llarg pel refugi Giovanni Porro i al fons (a sota) endevinem el nostre destí d'aques tespre, el refugi Ponte di Ghiaccio.

Amb alguns passos complexes, però sempre ben assegurats!

Sembla que el temps ha canviat definitivament, i el bo ja no ens deixarà en la resta de la ruta. Per enfilar el camí cap a la frontera hi ha diverses opcions, però nosaltres preferim travessar la gelera que baixa del Hochfeiler (a sobre).

No portem grampons i, tot i que ens asseguren que no hi ha cap problema, fins que no hi som no estem tranquils. Al final, una bona traça i un desnivell suau (a sota) ens ajuda a passar la gelera sense problemes, tot i anar mal calçats.

Deixem la gelera per pujar al Hochfeilerhutte (a sobre), però només hi parem un moment. A mesura que baixem cap a la vall, deixem la neu enrera. Ja en teníem ganes.

La baixada és llarga fins a la vall de Vizze (a sobre), però el dia és llarg. Encara cal pujar el pas Vizze, fronterer amb Àustria i tornar a baixar cap a l'interior del Tirol, seguint la vall de Ziller (Zillertal).

Tan aviat com podem, prenem la primera cervesa austríaca. I no serà la darrera.

Després de passar la nit al Dominikushutte, al costat de l'embassament de Schlegeisspeicher (a sobre), baixem tota la vall en autobus, aprofitant que el recorregut va paral·lel a la carretera. A Mayrhofen, seguim el recorregut de l'etapa 38 fins el refugi de Rastkogelhutte (a sota).

Un molt bon refugi, agradable i acollidor, on gaudim de la comoditat de no ser massa gent, i de les grans cerveses que hi serveixen!

L'endemà tornem a unir dues etapes, i travessem les muntanyes fins el Kellerjoch. El paisatge torna a ser tranquil i acollidor, de muntanya mitjana. Davant nostre, ja veiem el massís del Karwendel, (a sota) que travessarem els propers dies.

Acabem el dia al bonic llogarret de Schwaz (a sobre), on fem nit a la pensió Clara (ironies del destí) i ens tracten tan bé com pensàvem. Potser perquè som els únics residents...

Ens relaxem, passegem per la vila i lamentem no poder comprar res a la magnífica llibreria de la ciutat. Tot i que ens queden encara tres i que el temps es preveu bo, volem provar de fer-ho en dos i tenir una mica de temps per fer el turista.

Així que, l'endemà, sortim de Schwaz, travessem el riu Inn, i pugem per les fagedes de l'altre vessant. Aquí el terreny ha canviat, hem deixat enrera les roques metamòrfiques i els granits, per tornar a entrar en un món calcari.

La pujada al Lamsenjochhutte no és banal, però ens distreiem amb la fauna del recorregut. Estem de sort i podem fotografiar al tímid trencanous, i a una colla d'isards més aviat descarats.

Dalt el coll, el refugi ens acull i aprofitem per fer-hi un bon dinar. Admiro el cim del darrera, el Lamsenspitze (a sobre), i les seves vies d'escalada que es veuen ben atractives.

Després, travessem un parell de collades, i baixem fins a l'altra vall. Allà hi ha unes granges molt actives, amb una fàbrica de formatges i molt bestiar lleter. És l'Eng alm (a sota), i ens hi quedem a dormir.

El 24 de juliol serà el darrer dia de caminar, però també serà un dia llarg i el recorregut molt bonic. Així que no hi ha massa lloc per a la tristesa.

L'itinerari gira cap a l'oest (ja ho deia en Tornasol, sempre cap a l'oest...) i travessa tot el massís del Karwendel. La ruta permet de gaudir de tota la muralla nord i, mentre caminem, anem identificant els diversos cims plens de rutes d'escalada, com el Laliderer spitze (a sota), i la seva paret de més de 500 m.

El camí va travessant diversos colls, puja i baixa, ara per boscos, ara per zones de pastures. A primer ahora de la tarda arribem al refugi Karwendelhaus (a sobre), on  hi havia la possibilitat de quedar-nos-hi, però decidim continuar i arribar a un lloc més còmode.

Llavors, ja baixem força i tot s'enfosqueix quan veiem Scharnitz (a sota). Notem una certa satisfacció d'haver-hi arribat, barrejada amb un sentiment molt intens de "ja s'ha acabat". Ha estat molt bé, uns dies molt viscuts, un recorregut llarg.

Almenys la darrera baixada travessa un bosc realment bonic...

A l'estació, som a temps d'agafar un tren fins a Innsbruck, on ens rep un bon xàfec. Però aquesta ja és una altra història!

A sota deixo el mapa del recorregut, on es pot apreciar millor la ruta que vam fer. I que esperem continuar ben aviat!