Serra de Busa, via Maneras de vivir

Aquest dissabte les previsions del temps no convidaven a ser massa optimistes, però amb el Toni ens va semblar que al matí hi hauria una treva que ens deixaria fer alguna cosa. Així que vam anar cap al cingle de Busa, que feia massa temps que tenia pendent. La via triada, la Maneras de vivir (a sobre), que tothom recomana com a primer contacte amb la muralla.

Aquesta vegada m'estalvio de fer-ne la ressenya, havent-n'hi de tan bones com la de l'Edunz o la dels Kutres, no cal afegir-hi gaire res més.

Nosaltres vam aproximar horitzontalment per sota la muralla, seguint un antic camí de desembosc fins al peu de la via. Llavors, en pocs minuts ets al peu de la xemeneia.

Els dos primers llargs són una xemeneia que fa una mica de basarda, vista des de baix. Es podrien ajuntar, però veig que ningú ho fa perquè les cordes poden fer un bon ròssec, i per això devien muntar una reunió intermèdia...

Al contrari de la resta de la via, aquests llargs no estan molt equipats, però sempre que et veus apurat, et trobes un espit. Per si convé, es van trobant fissures i forats on posar tascons o friends, però solen estar a prop del espits.

Tot i la impressió que ens va fer d'inici, després la vam disfrutar prou, és tan senzill com posar-s'hi bé, i anar pujant!

El tercer llarg és un fàcil flanqueig espectacular rematat amb un mur d'A0 (a sobre, el Toni sortint en lliure), i que et deixa al peu d'una fissura.

Arribats a la tercera reunió, el temps es va complicar i va començar a nevar, un bon ruixat de neu dels que et fan mirar més cap avall que cap amunt. Però aquest llarg em tocava a mi, i me l'anava mirant mentre la roca es mullava, i com més me'l mirava, més m'agradava. Així que l'hi vaig dir al Toni que ho intentava, i que si la nevada apretava sempre érem a temps de fotre el camp.

Vaig tirar amunt i, tot i la mullena i el ruixat de neu que no parava, reconec que em va agradar molt. Dificultat sostinguda, ben assegurat, i festival de canto. Quines preses! Tret d'alguna que es movia, és una tirada molt bona plena de grans còdols que permeten de pujar força bé enmig d'una verticalitat total!

Això si, proveu-les bé abans, que vam tenir més d'un ensurt...

Afortunadament, quan el Toni va arribar a la reunió (a sobre), ja havia para de nevar. El cel seguia amenaçant, però es veia clar que ens en sortiríem bé.

El llarg següent, d'uns 25 metres, va superant tot de plaques ben curioses. Mentre unes tenen una roca a prova de bomba, compacte i adherent, altres no les toquis gaire, que se'n va tot avall.

El darrer manté la tònica, tot i que la vegetació de la fissura i la roca desfeta de la sortida l'espatlla una mica. Però d'aquest no en puc dir massa cosa. Quan començo a pujar, veiem que la tempesta se'ns torna a tirar a sobre, però aquest cop amb llamps i trons. Així que pujo tan ràpid com puc i munto reunió en un pi solitari que hi ha a la vora de la paret.

Puja el Toni i comença a caure neu altra cop. El crido que s'afanyi tan com pugui, que ja neva i bufa un vent gelat.

Tot plegat, sentim un fort espetec, acaba de caure un llamp ben a prop d'on estem i el sotrac del tro em deixa ben aplanat a terra...

El Toni que l'ha vist caure també ben a prop, accelera d'una manera que sembla que estigui en una prova de velocitat... Diu que no recorda que hi hagués roca descomposta a la sortida!

Correm a sota els arbres mentre la nevada apreta, a intentar refugiar-nos una mica i poder plegar el material amb una certa calma. Quan ens n'adonem, dos dits de neu ho tapen tot.

Un dia que anem sense motxilla, un dia que ens hauria calgut la jaqueta! Però almenys ens n'hem sortit bé d'una via que ens ha agradat molt. Escalar en una muntanya com Busa, sempre és especial. I el fet de trobar el pla de Busa al final de l'escalada, també.

Hi ha diverses maneres de baixar, però enmig de la tempesta de neu i vent, vam optar per la més còmoda i llarga, anar a buscar la pista que ens retornés al cotxe.