Travessa de les Aiguilles Rouges

Anar a la vall de Chamonix sempre és un goig enorme, una mica com retrobar un vell i apreciat conegut que sempre t'omple de satisfaccions!

No hi havia anat mai una setmana sencera a esquiar-hi en aquesta època, però la setmana passada em vaig poder treure aquesta espina. Van ser 7 dies repartits entre les pistes i la muntanya, i tots de bon temps i molt fred, amb molt bona neu. La llàstima va ser no poder-nos endinsar cap el massís del Mont Blanc (a sobre), perquè el gruix de la neu no era suficient per tapar les esquerdes de les geleres.

Així que vaig fixar la mirada en les Aiguilles Rouges, un massís d'aquests anomenats secundaris, però que cada vegada m'agrada més, on gaudeixes sempre de l'espectacle que és tenir davant teu cims com el Mont Blanc, les Grandes Jorasses (a sobre), o l'aiguille Verte i els Drus (a sota).

Ja hi vaig estar escalant l'estiu del 2007 i ara, he tingut les mateixes sensacions amb els esquís als peus.

El primer dia d'esquí de muntanya vaig sortir tot sol, sense tenir una idea clara de cap on podria anar, però mentre esperava el telefèric vaig fer amistat amb un altre solitari que també anava a fer muntanya. Així, tot practicant francès, vam quedar amb en Didier d'anar a fer plegats la travessa del massís.

Un dels grans avantatges de la vall de Chamonix és l'abundància de telefèrics i la gratuïtat i freqüència dels transports públics, tan trens com autobusos. Així que sortint de Chamonix mateix, entre remuntadors i esquiades ens vam plantar al capdamunt del telecadira de l'Index.

El primer objectiu era el coll de les Aiguilles Crochues (a sobre) per travessar cap al costat nord del massís. Una rampa que es va adreçant i estrenyent fins que, poc abans del coll, cal pujar-hi a peu.

A l'altre costat l'ambient és totalment diferent, cares nord ben gelades, amb boniques cascades de glaç (a sobre), però també un bon gruix de neu pols que ens permet de fer una bona baixada, encara que no tingui el mateix estil impecable d'en Didier:

Després de la baixada i un llarg flanqueig, tornem a posar pells i ens enfilem al coll de Berard per un altre vessant assolellat. A dalt, ens mirem embadalits la llarga baixada que farem per l'ombra (a sota), pel peu del Mont Buet, i que ens portarà ben a prop de la frontera suïssa.

Amb en Didier (a sobre, amb aquest aspecte de ser un descendent directe de l'Astèrix), que fa de professor universitari i té molt de temps per venir a ver muntanya, ens trobem un altre solitari, en aquest cas escocès, que ens acompanya per l'obligada baixada final pel mig del bosc.

En una parada a mitja baixada, l'escocès treu una petaca de whisky mig buida, i llavors entenem perquè baixa amb tanta tranquilitat per aquest camí gelat i estret, situat entre el riu i les roques de la vora.

Finalment arribem a le Buet (a sota), on esperem el tren entremig de cerveses i avaluant les possibilitats de fer-ne alguna altra.

Des de les pistes de Vallorcine es veu molt bé el darrer tram de la baixada (a sobre). Però a sota teniu el mapa del recorregut i, al wikiloc, el track del gps.