Seguint per les comarques de la Marina, la serra de Bèrnia (a sobre) ens va cridar l'atenció ben aviat, quan miràvem llocs on anar. Una serra que és una curiositat geològica enmig del conjunt de penya-segats que des del Menejador baixen fins al Penyal d'Ifac.Alta de 1.130 m, te una carena calcària ben trencada i amb parets desplomades a banda i banda, que separen dos vessant ben contrastats (a sota, el vessant nord).
El camí arrenca de les cases de Pinós per un camí que fa la volta a tota la serra marcat com a PR. Nosaltres vam començar en direcció est, i crec que vam encertar, però es pot seguir bé en tots dos sentits.Una de les curiositats és el forat de Bèrnia, un conjunt de dues coves que estan unides per una estreta galeria, i que permet de travessar d'un costat a l'altre d'una forma ben original.
El dia fred i ventós que vam trobar, feia que fins i tot es formessin estalactites de glaç al seu interior. No sé si és habitual tan a prop del mar i tan al sud, a nosaltres ens va sorprendre.
Després de travessar el forat, el canvi és total. Se surt a un vessant asolellat i poblat de margallons per tot arreu, una mica com al Garraf, però més exagerat.Llavors el camí va flanquejant el peu de les cingleres intentant anar planejant, però sense poder evitar pujar i baixar de manera constant.
En un punt on vam parar una estona a arrecerar-nos del fort vent, un pit-roig no va poder resistir la curiositat de venir-nos a veure (a sobre) posant cara de no entendre massa res.En un revolt del camí, apareixen les runes d'una antiga fortificació anomenada el Fort de Bèrnia. Es va construir per ordre del rei Felip II per protegir la costa dels pirates berbers l'any 1562, però com que el van fer malament (funcionaris!) i mal situat, 50 anys més tard ja el van enderrocar.
D'aquí, el camí puja directe al cim, per unes tarteres que dalt de tot són força incòmodes. Arribats a la carena, un parell de pasos de grimpada poc complicats t'obren el camí del cim (a sota).
Des de dalt (a sobre), es veu clarament com la carena en forma de cua de dinosaure baixa fins el mar, amb el Penyal d'Ifac com a darrera púa.Llavors tan sols queda retornar i acabar d'arribar al cotxe per un camí cada vegada més còmode.
El temps total va ser d'unes 4 hores, i al wikiloc hi teniu el track del mapa de sota.
4 comentaris:
Sembla mentida quins indrets mes interessants tenim ben aprop! m'imagino que aquestes parets dèuen ser plenes de vies, o la proximitat del Penyal les concentra totes?
Saps que no he trobat cap ressenya d'escalades en aquesta serra ? De fet, és un calcari boníssim però les parets són molt desplomades.
Uns dies sense entrar a la teva pàgina i no dono l'abast a llegir totes les activitats que has fet.
Doncs jo tampoc conexia aquesta zona, de fet al País Valencià no hi he escalat. Volia convencer a un colega però em sembla q és a la dona a la que hauria de convencer.
Una abraçada i m'alegro que la furgo et vagi tan bé
Mingo, realment els paisatges valencians sorprenen des de molts punts de vista, és una zona per conèixer !
Aquestes festes sortiré bastants dies amb esquís. Si tens ganes de fer-ne alguna, només ho has de dir !!
Publica un comentari a l'entrada