Pic de Dòrria

Aquest cap de setmana, al Pirineu oriental, ha fet un temps bastant "burro". Ni ha plogut, ni ha nevat, ni ha fet bon temps. Cels grisos i aire fred allà on bufava, i una visibilitat dolenta.

Tot i això, ens vam animar a caminar una mica cap a la Cerdanya nord. I per estalviar-nos les patinades per la fina capa de neu que cobreix les cotes més altes (a dalt, cim del Puigmal), ens vam encaminar cap al pic de Dòrria, des de Vallcebollera.

La pujada és molt còmode i en menys de dues hores ja ets a dalt, tot i això, el desnivell de pujada és d'uns 700 m. Superat el primer tram de bosc de pi negre, el camí enfila un torrent excavat a la gleva (foto de sobre) que et deixa a la carena.

Mentre pujàvem, alguns isards (a sota) i un solitari trencalòs ens miraven de lluny.

Dalt el cim ens esperava una vista llunyana però indefinida i un sol molt apagat. Tampoc vam estar-hi massa estona, un vent fred i desagradable ens en va fer fora ben aviat.

Al final ens n'hem endut un bon record d'aquesta caminada plàcida per una vall que jo desconeixia, i que té un aspecte magnífic per esquiar-la a l'hivern. Si arriba la neu, clar.

Esperó Barrufets

Aquest diumenge, i abans no comenci a fer fred de veritat, ens hem escapat amb en Martí fins a la sud del Pedraforca per provar l'esperó Barrufets. Una d'aquelles vies que costa de decidir-se per anar-hi perquè en unes ressenyes parla de claus obligatoris i tirades amb fins a 7 passos de ganxo, i en altres ressenyes la cataloguen de MD-.

La veritat és que ni una cosa ni l'altra. A dalt us deixo una ressenya aproximada de la via, que hem pujat sense claus ni estreps ni ganxos. Compteu que els passos de 6a i de 6b són aïllats entre A0 i A0, però obligatoris. Sense A0 la cotació deu pujar força més.

El primer llarg (foto de sobre, el Martí arribant a la reunió) és una mica entretingut, i cal anar combinant els millors passos amb les fissures que permetin assegurar-se una mica. En el segon s'ha de vorejar un sostre per la dreta i té algun pas força explosiu, i al tercer ja entres a l'esperó i comença la tònica d'adherències i A0 (a sota, el Martí sortint d'un A0 i encarant el primer 6b).

Nosaltres vam fer una tirada molt llarga de gairebé 60 m, però als 35 m es pot fer una reunió còmode que, com totes, ha estat reequipada amb un parell de parabolts. De fet, excepte la penúltima tirada, de parabolts se'n troben molt pocs si descomptem les reunions.

Després d'una tirada curta i del mateix estil, el nostre cinquè llarg el vaig trobar sostingut i treballós de protegir (a dalt, el Gatsaule barallant-se amb alguna fissura), i pocs metres abans de la reunió s'hi troba un dels passos més compromesos de la via, sobretot si es passa sense estreps, que va haver de resoldre el Martí.

El darrer llarg difícil (a sota, el Martí intentant arribar al següent parabolt) es troba molt ben equipat i ja només queda un bonic esperó de sortida que et porta al cim de la piràmide.

Més avall hi podem veure al Martí arribant al cim de l'esperó, i una bonica posta de sol que vam gaudir mentre baixàvem per les Costes d'en Dou.

Córrer pel Picancel

Després de la tempesta arriba el bon temps, i aquest matí hem tingut una bonica sortida de sol per damunt del Montseny, una sortida de sol una mica hivernal (foto de sobre). Obviant la mullena que encara impregnava les branques i les fulles, he sortit a córrer per un itinerari nou cap a Pedret i el Picancel.

Fins i tot la gran claveguera del Llobregat (foto de sobre) tenia un cert encant, i el cel blau resplendia darrera la molt restaurada església pre-romànica de Pedret (a sota).

És una gran sort poder sortir directament des de casa i tenir tantes i tantes raconades per disfrutar corrent en menys de dues hores. A sota de tot hi deixo l'itinerari per a qui pugui interessar, caminant també ha de ser molt interessant.

Castanesa

El diumenge, canvi radical de temps. Pluja a la Vall d'Aran i el torb als cims i carenes. Així que tirem cap al sud i ens sembla que el Castanesa (2.859 m, 1.400 m de desnivell positiu), teòricament protegit pel massís de la Maladeta del vent del nord, pot ser una bona opció.

Però tota la pujada ens emprenya el vent de nord i, dalt del cim (foto de dalt), no es veu gran cosa i el torb apreta de valent. Només treu el cap el Vallhiverna en algun moment de treva (a sota).

Poca cosa més puc explicar que no expliquin millor algunes fotos que ens mostren la tranquilitat de la vall, com ara l'estol de pardals d'ala blanca (a sobre) o el ramat d'isards (a sota).

Algunes bordes abandonades.

Colors vius de tardor a Fonchanina.

I la magnificència de la posta de sol de tornada cap a casa.

Maubermé

Aquest dissabte, aprofitant una escapada pels voltants de la Vall d'Aran, vaig pujar al cim del Maubermé (foto superior) que feia temps que tenia pendent. Sobretot des de l'ascensió al Tuc de Crabèra el maig passat.

El Maubermé és un cim fronterer de 2.880 m, que es troba a l'extrem nord-est de la Vall d'Aran. És el cim més alt d'una àmplia zona i queda situat al nord dels grans massissos, el que fa que tingui una molt bona vista sobre tot el Pirineu central.

L'accés pel sud es fa des de Bagergue, segyuint l'arriu d'Unhòla, per una pista en molt mal estat que t'acosta fins a sota l'estany de Montoliu. Pels que no anem en vehicle tot terreny, el més aconsellable és començar a caminar a la borda de Lana, que és el que vaig fer el dissabte, amb un desnivell de 1.380 m.

Des del cim, es gaudeix de la visió d'una bona part del Pirineu. Al davant mateix hi tenim tota la serralada del Parc nacional d'Aigüestortes i el massís de la Maladeta (foto de sobre). Cap a l'est, destaca la Pica d'Estats darrera del Mont-Roig (foto de sota) i, cap a l'oest, la vista abarca fins al Vignemale (foto de més avall).

Abans de la darrera pujada al cim, passem per l'estany de Montoliu (a sota), bon lloc per a l'acampada i per disfrutar de la tranquilitat dels racons solitaris.

Llamp del Tro

Aquest diumenge vam fer la segona trobada d'escaladors "blocaires" i el lloc escollit va ser la sud del Pedraforca. Una jornada molt interessant on ens vam trobar 6 escaladors i 4 "blogs", on va començar una discussió molt interessant sobre el concepte d'aproximació curta. Un concepte que va quedar clar que no era igual per a tothom i, la veritat, no ho acabo d'entendre.

La pujada fins al peu de la paret sud del Pollegó Inferior la vam fer per les Coves dels Talibans, un itinerari distret on no ens va caldre encordar-nos, tot i l'espectacularitat d'algun pas. La descripció d'aquest itinerari la podeu veure aquí, i a la foto de sota, 4 de la colla a la sortida de la darrera cova.

Amb en Mohawk ens vam dirigir a la via Llamp del Tro, magnífica i molt ben equipada via de placa de tres llargs, el primer que puja progressivament de V+ fins a 6b+, el segon amb una primera meitat al voltant del 6a i una segona que diuen que és 7a (jo la vaig fer en A0, no com ell que va passar en lliure amb pocs problemes), i un tercer llarg molt sostingut de 6a/6a+.

Mentrestant, en K., la Marta, el PGB i l'Alba, es van ficar al Camí del Tro (a sobre la Marta i en PGB al primer llarg), pujant, baixant, reposant, i aprofitant del dia asolellat que finalment va fer.

Després van probar el primer llarg del Llamp del Tro (a sota, K. obrint el llarg) i van poder comprovar que era una mica més finet.

A les fotos de sota es pot apreciar clarament com en Mohawk treu el 7a després de donar-hi moltes voltes,..., mai tan ben dit.

Per acabar de rematar el dia, entremig de voltors i gralles vam tenir l'agradable visita d'algun trencalòs, que es va haver d'acostar bastant per poder distingir que allò de la paret no eren ossos, sinó tan sols escaladores i escaladors molt primets.

Placa d'en Marcel

Fa dies, en un article del blog d'en X. Grané, sortien les ressenyes d'una petita zona d'Organyà anomenada la placa d'en Marcel que em van cridar l'atenció. Tractant-se d'una zona de la vora del Segre ja es deduïa que la roca seria bona, i finalment hi hem pogut anar.

Sol i aire fresc, i unes noies franceses molt agradables (foto de dalt, el Pep a Vas bé, 5c, i la Lourient a A tope, 6a+, en plena competició), ens han fet companyia en l'estrena de la zona.

Hem pogut pujar 7 vies, de dreta a esquerra: 4c, 5a, 5b, 5c, 5b+, 5c i 6a+.

Totes les vies estan molt ben equipades, l'accés molt curt des del cotxe i les vies molt homogènies excepte la "A tope", que es troba un graó per damunt (a sobre, el Pep a La senyo no xirula, 5c, a sota, la Lourient a Kèfir, 5b).

La ressenya la trobareu al blog d'escalada a l'Alt Urgell , una zona molt recomanable per disfrutar de la bona roca ben equipada, fins i tot potser massa (a sobre, Gatsaule a A tope, 6a+, a sota, panoràmica de la Placa).

Comabona

El diumenge vam voler fer una bona caminada per aprofitar els que diuen que seran els darrers dies de temperatures altes, i ens vam acostar fins el cim del Comabona, el més oriental del Cadí, des de la vall del Bastareny.

Des de Bagà, vam continuar en cotxe fins a l'Hostalet, un petit conjunt de cases situades on s'ajunten el riu del Pendís i el Bastareny. El camí s'endinsa cap al nord, seguint el fons de la vall en direcció al refugi Sant Jordi de la Font del Faig (foto de sota) per l'engorjat dels Empedrats.

Des del refugi cal continuar fins el coll del Pendís, des d'on tan sols s'ha de seguir per la carena en direcció oest. El camí, senyalitzat com a GR, no té pèrdua. Com diria en nostre vell amic Tornassol: sempre cap a l'oest !

Una sèrie de collades i de travesses pel bosc ens fan guanyar desnivell fins a dortir del bosc, on comencem a tenir una panoràmica de la carena que hem fet i que, en direcció contrària (foto de sota) ens hauria portat al Moixeró o a la Tossa d'Alp.

Entre els animals que trobem, a part dels omnipresents isards i els voltors, un tranquil cercavores ens deixa acostar-nos-hi sense esverar-se (foto de sobre).

Al darrer coll, després del pas de Tancalaporta, una breu pujada ens deixa al cim. Mengem una mica i retornem al pas per baixar directament per la vall de la Muga, sense camí, en direcció a uns prats que veiem al fons.

Aquí retrobem el camí, retrobem el bosc i, com a totes les darreres sortides, també comencem a trobar bolets. Després de les zones de pastura, l'itinerari s'endinsa a la fageda (fotos de baix), que es troba en el seu punt més àlgid de colors.

En total, 1.600 m de desnivell positiu i 9 hores de caminada més tard, retrobem el cotxe gairebé de nit, després de travessar aquesta tranquila raconada del Berguedà.