Vall d'Estós

La vall d’Estós és una vall que porta molts records. Fa més de 25 anys que vaig venir-hi per primera vegada a recòrrer una bona colla dels seus cims, quan tot just començava aquesta gran aventura vital de l’alpinisme. Més a prop, fa un parell d’anys que vaig venir a fer-hi el primer intent amb esquís, aquell cop a la vall no hi vam esquiar gaire: els esquís van anar a la motxilla fins al refugi perquè no hi havia ni una volva de neu.

Aquest cop, en canvi, ha estat just el contrari. Hem pujat amb els esquís als peus pràcticament des del cotxe. Ben carregada de neu, la vall ens ha semblat tan bonica com la imaginàvem.

Amb les previsions tan dolentes que hi havia, vam prendre la decisió de pujar al cim el mateix dissabte i, si el temps finalment s’aguantava, el diumenge en podiem fer alguna altra de bona. El cim escollit: un tres mil que cap dels tres no hi havia pujat, el pic del Portilló, que puja pocs metres més a l’oest del mateix portilló d’Oô.

Deixem el cotxe poc abans de les 10 del matí i després del segon revolt ja ens calcem els esquís. Fa un dia collonut, cel seré i ni un núvol a la vista, però quan arribem a la cabana de Turmo (la de la cançó, a dalt de tot a la foto), el temps comença a canviar lentament.

L’itinerari travessa la palanca sobre el riu i deixa la ruta del Perdiguero a la dreta per pujar directe en direcció nord, travessa un bosc un pèl embrossat (cal anar amb compte de no embolicar-se cap a l’esquerra en una zona d’arbres tumbats per allaus), i s’enfila gir rera gir cap a la collada evident (a sota, pales superiors).

Davant nostre tot el massís del Posets s’ha anat tapant poc a poc, el cel s’ha emblanquinat i ja veiem que la cosa s’embolica. Però potser no ens imaginàvem que ho fes tan ràpid, perquè just quan deixem els esquís per pujar a peu al portilló d’Oô i al cim, el temporal se’ns tira a sobre. De moment no en fem massa cas, però al coll ja portem tota la roba d’abric a sobre, neva fort i el vent ens matxaca. (A la foto, arribant al coll).

Veiem el cim a prop i continuem, ens fiquem a la xemeneia que hi porta, primer per una zona mixta neu/roca força perillosa, i després per un tram més rocós. Ens encallem en el pas de IIIº, les botes no ens donen confiança i potser hauríem de treure la corda. Però el temporal no afluixa i el fred intens i l’hora tardana ens decideixen a girar cua a molt pocs metres del cim (a sota).

La baixada enmig de la boira i la nevada és dura, gairebé no es veuen les traces i el relleu està desaparegut. Parem sovint per refer-nos del mareig quan no caiem directament sense saber si pugem o baixem. Anem baixant com podem mentre el rellotge marca les 6 de la tarda i comencem a pensar en la fosca que aviat s’acostarà.

Busquem un itinerari pel bosc una mica millor que a la pujada, però finalment ens tornem a embolicar i ens cal descalçar-nos per travessar un torrent. Gairebé no ens hi veiem, però retrobem la traça del refugi quan la fosca avança ràpidament. Podem dir que ha anat d’un pel !!

A la llum del frontal i sota una intensa nevada, fem la resta del camí fins al refugi, on hi arribem unes 10 hores després de deixar al cotxe i sense haver parat ni per menjar. Hi arribem xops i afamats.

L’endemà, tal i com estava previst, el mal temps continua. Així que tranquilament, havent esmorzat, disfrutem d’una bona baixada i tornem a temps d’anar a dinar a casa.