Finsteraarhorn, 4.274 m

El Finsteraarhorn, un quatre mil imponent, no és una muntanya senzilla. Situat molt lluny de tot arreu, només arribar al refugi ja és una bona pel·lícula.

L'endemà del Gross Grünhorn sortim del refugi amb la llum del frontal per pujar per la via normal. Després d'una forta pujada arribem a la gelera i ens calcem els grampons. De moment el dia és ben bonic i tot té molt bon aspecte.

Quan surt el sol, el primer cim que il·lumina és la banya punxeguda del Gross Grünhorn, avui amb poca tonalitat verdosa.

L'itinerari de la via normal té una primera part força senzilla. Travessem la primera gelera, després traiem grampons per passar una carena rocosa, i tornem a posar grampons per la gelera que puja fins al coll, el Hugisattel.

Quan hi arribem, ens trobem a una colla que ja està baixant, no venen del cim, però. No ho entenem fins que arribem al coll, aquí dalt un vent violent escombra amb força la carena i fa l'ascensió molt incòmode.

Ens abriguem amb tota la roba que portem i tirem amunt, són només 200 metres de desnivell fins el cim, però no són senzills. És una combinació entre roca i neu que fem sempre amb els grampons posats.

El recorregut a vegades passa pel fil de la carena, i a vegades pel vessant oest, amb algun flanqueig delicat.

Però anem guanyant alçada poc a poc i ben aviat ens trobem al darrer tram sota el cim.

L'aire continua gèlid, però com sol passar, el cos s'hi va acostumant i podem gaudir de l'ascensió!

Arribem al cim però amb el vent gèlid que continua bufant no el podem gaudir massa estona... Unes quantes fotos, una abraçada i tirem avall veient com els núvols comencen a créixer al sud, cap al Valais.

Anem desgrimpant la cresta entre mig d'algunes boires i, força glaçats, arribem de nou al Hugisattel.

Tirem ràpidament avall i aprofitem que estem arrecerats del vent per menjar finalment alguna cosa!

Avui ens tornarem a quedar a dormir al refugi, tornar a Fieschertal no és ni fàcil ni curt.

L'endemà deixem enrere el refugi del Finsteraarhorn per tornar. Baixem a la gelera i la travessem.

Després ens toca pujar el Grünhornlücke i baixar cap a Konkordiaplatz.

Quan passem per sota el refugi Konkordia, les escales que han anat posant a mesura que la gelera ha perdut potència per l'escalfament global ens criden l'atenció. Recordem la baixada per aquí de fa un parell de dies en plena foscor!

Deixem la darrera morrena i entrem al caos d'esquerdes de la gelera d'Aletsch.

La travessa de la gelera és força caòtica, pel fet del seu moviment continu no hi ha cap recorregut senyalitzat, i cal improvisar. Per sort, l'experiència d'haver-hi passat fa que tinguem més o menys clar com ho hem d'anar fent. 

Un primer tram caòtic, un segon més senzill i el darrer que es torna a complicar.

I després de gairebé 10 hores ja tornem a ser al telefèric ben feliços de que tot hagi anat prou bé!!

Gross Grünhorn, 4.044 m. Des de Fiesch, Konkordiahutte i travessa al Finsteraarhornhutte

El Gross Grünhorn (a sobre) és un dels quatre mils dels Alps més baixet, i això a vegades crea una certa confusió i ens pot portar a pensar que és un cim senzill i ràpid de pujar i baixar. El fet que sigui un clàssic d'esquí de muntanya també el fa veure com una muntanya molt assequible, i almenys a l'estiu, res més lluny de la realitat.

A l'Oberland les distàncies són enormes. I les travesses entre refugis, inacabables.

Amb el Pep, l'Albert i el Toni vam fer una ruta de 4 dies. Des de Chamonix vam travessar el Valais fins a Fiesch, on vam deixar el vehicle. Allà un telecabina et deixa a Fiescheralp (27 francs, pujar i baixar), des d'on vam accedir a la gran gelera en un parell d'hores. 

L'Aletschgletscher és impressionant i molt gran. Fa uns dos quilòmetres d'amplada i molts més de llarg, i és caòtica. El tram més complex i més esquerdat és l'inicial i cal endevinar el millor camí per passar-lo. 

A nosaltres el nas ens va guiar prou bé i aviat estàvem a la zona central més tranquil·la. Però la primera part és com una mar revoltat i ple de grans onades congelades.

Per pujar fins al refugi Konkordia cal sortir a la morrena abans d'arribar sota el refugi, on unes marques de pintura i una bandera suïssa assenyalen el punt on comença el camí equipat que puja els 250 m de desnivell fins al refugi.

I al refugi trobem la primera sorpresa. Molta gent, però els únics que volem anar a pujar demà algun cim som nosaltres. La majoria tornen a Fiescheralp o pugen a Jungfraujoch. Alguns demà els trobarem al refugi del Finsteraarhorn, on hi hauran arribat en dues etapes.

Així que a les 4 del matí som els únic que ens aixequem a esmorzar.

Baixem els 250 m de desnivell fins la morrena, aquest cop per les espectaculars escales metàl·liques, i la seguim fins que trobem la gelera. Anem inicialment en direcció al Grünnhornlücke fins arribar a la gelera que baixa del Grünneghorn.

Ara ja es tracta d'anar pujant per la gelera, sense massa problemes. Un corredor curt amb una rimaia senzilla de passar ens deixa a la carena del Grünegghorn.

Passat el corredor, el pendent se suavitza. La neu és dura i agradable de pujar, i el dia, magnífic. De moment, no ens podem queixar, tot va sobre rodes!

Amb l'impressionant Aletschhorn al darrera, pugem fins trobar la part rocosa de la carena. A partir d'aquí, posar i treure grampons serà l'exercici rutinari del dia.

La cresta és força llarga i, al començament, molt senzilla. Però abans d'arribar al cim del Grünegghorn (3.863 m), un cim intermedi que cal pujar tant a l'anada com a la tornada, hi ha algun pas molt aeri on cal anar més en compte.

Però el tram més difícil serà la baixada cap al coll nevat que ens separa del cim principal, on hi trobarem alguns passos de IIIº.

Després seguim una traça que puja directament per una pala de neu, tant amunt com podem, i amb una darrera grimpada, llarga i descomposta, però poc complicada, arribem dalt del Gross Grünhorn.

El dia continua sent collonut i les vistes sobre tot l'Oberland i bona part del Valais i el Mont Blanc, increïbles!

Però només hem fet la primera part de la jornada, que acabarà sent molt més llarga del què imaginàvem. Així que mengem una mica i tornem enrera.

Desgrimpem, baixem fins a la collada i tornem a pujar el Grünegghorn. Refem la cresta de roca i tornem a la gelera...

La sorpresa la tindrem quan tornem a ser a baix, al camí del Grünhornlücke. Ara hem de pujar a aquesta bretxa per baixar per l'altra banda, cap al refugi del Finsteraarhorn, i el cansament es nota i la pujada es fa llarga.

Arribats al coll, el Finsteraarhorn se'ns aixeca just al davant!

Però ara encara cal baixar fins a la gelera Fiescherfirn, travessar-la per on millor ens sembli, i remuntar els 150 m de desnivell que hi ha des de la morrena fins al refugi. Encara bo que hem sabut trobar el camí!

A sota podem veure la magnitud de la travessa un cop arribats al refugi. El coll de l'esquerra és el Grünhornlücke, i a sota hi ha la baixada fins a  la gelera Fiescherfirn.

Tot sota la mirada atenta del Gross Grünhorn, que des d'aquí si que te forma de banya verda!!

Agulla Dibona (Ecrins), via Madier.

Com cada estiu, amb el Sergi i el Moi hem fet una escapada curta als Alps, que la feina no ens dóna per gaire més. Descartades les destinacions de neu per les altes temperatures, acabem tornant a la seguretat de la roca. 

I l'agulla Dibona sempre és una bona opció, sabent a més que ells no hi havien estat mai.

En aquest paradís de l'escalada una vegada havia intentat la via Madier, però la manca de temps no ens va deixar arribar a dalt, aquesta vegada la història l'hem escrit diferent.

El primer dia és dia de cotxe i de pujar al refugi. Una pujada llarga, amb força desnivell (1.200 m), però amb un camí magnífic que fa de bon pujar tot i la solana de tarda que ens cau al damunt.

Al refugi la vista sobre aquest racó dels Ecrins és molt maca, amb tot de cims trepitjats, com la Tête des Fetoules, les Rouies o l'Olan.

Després de parlar al vespre amb la pila d'escaladors que hi ha, veiem agradablement sorpresos que per la Madier només som 3 cordades, res a veure amb altres VIES on les cues seran eternes. I després d'esmorzar ens hi posem.

Dividim la via en tres parts i la primera li toca al Moi. 

Fa un petit llarg fins a sota del túnel i després cap a dins! Amb la motxilla és una mica més emprenyador, però al final tots passem bé, fins i tot els més grossos.

El tercer llarg de la ressenya, tot i que només és de Vº, és el primer que fa una mica de por, amb un flanqueig prou exposat. Però ell puja sense massa problemes...

El tram central li toca al Sergi, són 4 llargs d'anar fent, amb alguns passos picants, però a ell li fa gràcia fer la fissura Madier. I no serem nosaltres qui l'hi traiem la il·lusió....

Fins arribar a la fissura els llargs continuen sent molt bons, bona roca, poc equipament però moltes possibilitats de protegir-se, i un ambient fantàstic!

Arribem al peu de la fissura que fa força respecte, i mirem amb recança com els de la Visite obligatoire passen per la vora en un llarg que no passa de IV+... Però nosaltres estem decidits a com a mínim intentar-la.

A la placa n'hi ha més d'una de fissura, així que tan aviat com tenim la seguretat d'haver-la trobat, tira cap amunt.

La fissura consta de dues parts, la inferior puja més per l'exterior i no passa de V+/6a, Hi ha un parell de parabolts i després res més fins sota un sostre que la tanca. Cal superar el sostre per l'esquerra i llavors pujar per la segona part, un offwidth de llibre, amb un braç i una cama ficats a dins i anar-se arrossegant aconsegueix arribar a dalt. 

Aquest darrer tram, que el Sergi es va treballar de valent, diuen que és 6b. Jo no ho sé, perquè gràcies a un camalot del 4 vaig poder-lo trampejar bastant!! És amb molta diferència, la tirada més dura de la via.

A partir d'aquí passo jo al davant fins arribar al cim. Faig un llarg de transició que em porta fins al peu de les canals Stoffer. Aquí la via continua per l'esquerra de la Visite obligatoire amb un bon llarg de V/V+, poc equipat com gairebé tota la via.

Després tornem a la vora dreta seguint unes cornises penjades, que sempre acaben tallades per una fissura desplomada. No hi ha cap llarg senzill fins arribar dalt de tot.

I a dalt és un festival d'escaladors com costa de veure enlloc més. Allà ens trobem tots els que hem estat escalant les diferents vies i ens hem anar agrupant fins a la punta final!

El lloc és realment imponent. Però no podem badar, així que fem les fotos de rigor i anem a agafar tanda per baixar els dos ràpels de 25 m que ens deixaran a la cornisa de baix.

Després dels dos ràpels hi ha una cornisa molt aèria que cal flanquejar, una cornisa on molta gent s'hi encorda, però realment no mereix gaire la pena, és espectacular però no té més dificultat que qualsevol grimpada de les que acostumem a fer pel Pirineu.

Una baixada per les congestes de neu i aviat tornem a ser al refugi. Encara tindrem temps d'una cervesa abans de sopar!

I l'endemà, baixem còmodament i ben reposats cap al cotxe. I ben satisfets de l'escalada!