Piz Bernina per la Biancograt

Penúltima setmana de juliol, el temps és estable i les condicions estan millorant ràpidament als Alps. Amb el Pep i l'Albert marxem cap a Suïssa amb un objectiu, el Piz Bernina per la Biancograt.

El viatge en cotxe és llarg, més de 1.200 km, així que el primer dia tirem fins prop de Ginebra, on dormim, i el segon ja acabem d'arribar a Pontresina, un poble turístic proper a Saint Moritz. Allà aparquem i ens preparem per començar a caminar.

Els aparcaments són de pagament (estem a Suïssa) però els preus són assumibles, 9 francs el primer dia i 6 francs els dies successius. Nosaltres en posem 15, després arribarem, una mica tard, però cap sanció!!

Pontresina està situada a prop dels 1.800 m d'alçada, així que sortims des del poble, però des d'una bona cota. Avui anirem al refugi de Tschierva, a 2.583 m, per la vall de Roseg.

Hi ha un parell de camins que hi pugen, nosaltres agafem el de la vora esquerra del riu, per la vora dreta pugen els cotxes de cavalls que porten als turistes fins un hotel peculiar que hi ha a Roseg. Hi ha l'opció d'agafar un cotxe de cavalls i estalviar-se una hora i mitja de caminar..., però cal portar una bona cartera!

El camí puja suau i al cap de 3 hores i mitja arribem al bonic refugi, molt agradable i remodelat de fa poc.

L'endemà ens aixequem aviat, l'esmorzar és a les 3, i a 2/4 de 4 engeguem. D'entrada ens trobem amb una agradable sorpresa, el tram que cal fer de nit fins arribar a la gelera, pel mig de la morrena, és un camí gens perdedor i de molt bon fer.

Allà ens equipem i pugem fins a la Fuorcla Prevliusa, a 3.426 m, el coll entre el Piz Prevlius i el Piz Bernina, on comença l'aresta que porta al cim més alt dels Alps Orientals.

La neu es troba en unes condicions excel·lents, dura i amb una mica de traça. Així que passem la rimaia i enfilem el darrer tram.

Al coll, pleguem piolet i grampons i traiem el material d'escalada. Ara toca un tram de roca prou llarg que ens portarà a la Biancograt.

Escalem en ensamble, sempre amb assegurances intermèdies, i de tant en tant ens retrobem per passar material i continuar.

L'escalada és interessant, però més llarga i més difícil del què imaginàvem, molt IIIº i algun pas de IVº de tant en tant, en general bastant atlètica.

En algun punt ens perdem buscant alguna cornisa que surt a la guia.... Cal seguir sempre el fil, no és fàcil, però és el millor camí.

Superat aquest entrebanc, gaudim d'aquesta aresta i de poder estar fent aquesta bonica i aèria escalada en aquest entorn!

Ja veiem el final, i amb un ràpel curt arribem a la neu on ens tornem a equipar. Aquí pleguem les cordes, això ens permet de pujar cadascú al seu ritme i gaudir d'aquesta meravella d'aresta de neu.

Aquí la neu s'ha estovat una mica, però pugem tranquil·lament seguint la traça marcada. Ben aviat, però, apareix el gel a sota de la neu. Ara cal anar alerta, és un gel negre, dur, on el piolet i els grampons els hi costa d'enganxar-se...

Però l'aresta és meravellosa, i al final el gel desapareix i arribem al final de la Biancograt, al cim del Pizzo Bianco (3.993 m).

Des del Pizzo Bianco, el Piz Bernina es veu encara llunyà, i ens falta travessar una aresta rocosa força plena de neu, d'una dificultat semblant a la de baix. Parem una estona a menjar alguna cosa mentre observem les cordades que ens precedeixen com s'hi barallen.

Llavors tornem a plegar grampons i a treure les cordes i ens hi fiquem. Amb calma i concentració anem avançant, sempre a l'ensamble assegurant la presència d'almenys dues assegurances entre el primer i els de darrera.

Tot i que la neu damunt la roca fa respecte, arribem molt de pressa a una curiosa agulla que hi ha al mig, on s'hi concentren les dificultats màximes de la cresta.

Passem l'agulla, que acaba amb un ràpel i un canvi d'agulla, i enfilem cap al cim principal per roques ja més senzilles.

El dia continua sent molt bo, un temps extraordinari!!

Així que després d'una pila d'hores, finalment arribem al cim, contents però cansats.

Un cim curiós, on no hi ha absolutament res que el distingeixi, ni una fita, ni una creu...

Cap a l'est veiem les muntanyes que travessarem demà, amb el bonic Piz Palü, de 3.899 m. 

I cap als sud ens trobem una altra sorpresa gens agradable, la baixada per la via normal ens obliga a fer tota la cresta fins al cim de la Spedla!! Això no s'ha acabat!

La cresta és entretinguda, però mica a mica arribem a la Spedla i comencem la baixada per l'esperó. Una baixada on es combinen els trams de roca amb els trams de neu estovada, i ben aeris...

Després de ràpels, trams de roca i de neu, finalment un darrer ràpel que ens deixa al peu de l'esperó sud, ja podem baixar per la traça incòmoda de neu molt tova, en direcció cap al refugi italià Marco e Rosa (3,597 m), on podrem reposar finalment d'aquest dia tan intens com interessant i bonic!