3 de nov. 2019

Tardor humida a la Dent d'Orlú. Tapas sans dalle, però amb aigua.

Just ahir, 2 de novembre, entre ruixat i ruixat, amb la Queralt vam anar fins a la Dent d'Orlú amb la intenció d'escalar alguna de les vies de la cara est que encara no he pujat. Ella no hi havia estat mai, i a m i em feia especial il·lusió d'anar-hi amb ella en aquesta època tan espectacular.

Arribats a l'aparcament ja vam veure que a la nit havia plogut bastant, però el dia era seré i vam decidir de pujar amb el material a veure si el sol escalafa i eixugava una mica la paret.
La pujada ja va ser espectacular, però a la carena i les vistes cap a la vall d'Orlú encara ho eren més. Només per arribar fins al peu de la muntanya ja va valer la pena el viatge!
Però la paret no acompanyava, no estava humida, o molla, si no que l'aigua baixava a raig per tot arreu, formant veritables cascades d'aigua sota d'alguns desploms...

Anàvem mirant la paret i les ganes de deixar-ho estar eren molt grans, però al final vaig veure que l'inici de la Tapas sans dalle estava més o menys eixuta, així que vam tirar cap allà.

No portàvem cap ressenya de la via, però la recordava de fa molts anys com una via prou equipada i no massa difícil tret d'algun sostre... I com que només cal anar seguint els parabolts..., doncs ens hi vam ficar. (a sota, una ressenya de Rando-marche)
Un cop dins de la via, la situació era lleugerament diferent del què havíem imaginat: d'entrada molts trams de la via van per les plaques molles....., i a les eixutes no hi passa cap via... Però en realitat els peus de gat no van malament en roca molla, ahir ho vam poder comprovar!
I curiosament vam poder gaudir molt més de l'escalada del que pensàvem. Algun tram molt moll el passàvem per la vora, i molts els encaràvem directament sense massa problemes tret d'algun moment de nervis.... 
Però el què dèiem abans, els peus de gat no van tan malament en moll...

Els darrers metres de paret van començar apujar les boires, i els núvols van anar guanyant la partida al dia seré que anava fent..... I just arribar al cim, ens va venir a rebre la pluja!
Per sort era una pluja fina, que ens va acompanyar de baixada gairebé fins al cotxe, entremig d'aquest paratge de tardor de somni que sóns els boscos de les valls d'Orlú!

2 comentaris:

Mingo ha dit...

Si no recordo malament, aquí l'adherència és el pa que si dona i moll deu ni do, collons amb els geòlegs,que tossuts jajajaja.
Una abraçada

Jaumegrimp ha dit...

Ja són ganes Joan ! ara que després de la patejada doncs que t'entenc....això de l'adherència ho vaig poder comprovar aquí quan a mitja via ens va caure una pedregada a sobre....vam vanviar a una línia mes senzilla i vam comprovar que els gats aguantaven sobre el granet gairebé tant be com en sec.