El 19 de juliol de 1976, ara fa 40 anys, una mica sense voler tal i com abans es feien les coses, vam acabar pujant al Mont Blanc amb el meu pare. Ens acompanyaven el Cortina (àlies Màquines) i dos capellans, Mn Serra i Mn Viladés. Cap dels 5 hi havia estat mai i l'experiència era més aviat limitada, però ens en vam sortir sense problemes.
Era l'any de la Marxa de la Llibertat. Sembla mentida que hagin passat 40 anys i encara haguem millorat tan poc... En canvi el material si que ha millorat, si exceptuem el tema de la beguda!!
Enguany, després de pujar-hi de moltes maneres diferents, he tornat a la via normal de Gôuter amb la Marta i el Moi. Tornar-hi amb la meva filla 40 anys després d'haver-hi anat amb el meu pare, em semblava una bona forma de fer-li un homenatge.
Així que vam sortir de Nid d'Aigle en direcció als refugis de Tête Rousse i de Gôuter, en un dia magnífic.
El refugi nou de Gôuter ens va estar observant durant tota l'aproximació, on vam complir tots els rituals. Primer, travessar el corredor aprofitant alguna pausa de les pedres que hi cauen, després la llarga grimpada semi equipada fins al refugi antic.
Finalment, seguir l'aresta de neu que ara porta al refugi nou i abans era el primer tràmit per atacar la muntanya.
El nou refugi és còmode però terriblement car, dormir 55€ i no hi ha descomptes, sopar 30€, esmorzar 15€, la cervesa o l'ampolla d'aigua, 6€... L'estratègia que vam utilitzar va ser posar el despertador a 2/4 de 2, estalviar-nos l'esmorzar i menjar un parell de galetes mentre ens equipàvem.
Volíem sortir aviat i vam aconseguir sortir els primers, el què ens va donar molta tranquil·litat i ens va permetre pujar sense presses. Després, al refugi Vallot ens vam encordar.
El dia era prou bo, però ens va bufar sempre un vent fred i emprenyador que no ens va permetre gaudir de l'ascensió tal i com haguéssim volgut.
Això si, el joc de llums de primera hora va ser realment bonic i suggerent, i la sortida de sol ens va atrapar a l'inci de l'aresta de les Bosses, que porta al cim.
No cal dir que estàvem molt contents a dalt, tot i el fred intens i el vent que no parava. Així que, després de les fotos de rigor, no vam trigar massa a girar cua i tirar cap avall.
Una baixada en la que vam gaudir dels jocs de llums i ombres que el sol i els núvols ens van oferir sense treva!!
5 comentaris:
Felicitats! Una forma molt bonica de retrobar-se amb aquest vell conegut
Felucitats noi!! Per les dues ascensions!!!
Tota una fita per la que felicitar-vos. Entenc el sentiment, perquè jo tinc una història molt i molt semblant, amb el pare primer, després amb la filla, al Pedraforca.
Felicitats a tota la colla! sort que vau sortir d'hora i vau anar tranquils, tot i que de baixada us deurieu crusar amb tota la resta que encara pujava.
Gràcies, marc! La veritat és que va anar molt bé.
Jerkout, de la primera ja no me'n recordo massa....
Xiruquero, el millor de la muntanya, com de tantes altres coses, és poder-ho compartir amb qui estimes. Una bona experiència!!
Jaume, si no ho recordo malament, diria que tu també saps el què és fer un quatre mil amb la filla... Anar molt d'hora va anar de conya, tot i la gentada que ens vam creuar a la baixada, això si!
Publica un comentari a l'entrada