1 de set. 2015

Punta de la Vinyola, esperó del Centenari

Aquest dilluns hem començat unes petites vacances de muntanya, que encara no sabem on ens portaran, veient les previsions de temps que tenim... I per començar, ens hem acostat a la zona de la Valleta per provar aquest esperó poc conegut, però que ens ha agradat molt. 

L'aproximació és l'habitual, seguir la pista des del coll de Pimorent fins una corba molt marcada, on un camí marcat amb fites s'acosta a la paret fent una llarga diagonal ascendent. I l'equipament també és l'habitual, algun clau als passatges més difícils, i un parabolt per reunió. Però tant els friends com els tascons, treballen de meravella en aquest granit fissurat.

Trobarem una descripció detallada de la via aquí.
L'esperó des de lluny és molt evident. Però a mesura que ens hi acostem costa de veure ben bé per on va la via, fins que trobem una inscripció vermella mig esborrada. Des d'allà, un petit flanqueig a la dreta ens porta a l'esperó, seguint un recorregut aleatori i no massa difícil, fins trobar un replà on hi ha la reunió.

El segon llarg ja és una altra cosa. Després d'un inici senzill per una zona herbosa, cal travessar una placa en diagonal ascendent d'esquerra a dreta on hi trobarem 3 claus i alguns passos on cal tenir les idees clares.
Després ve un diedre magnífic i sostingut que acaba sota d'un sostre, des d'on es pot sortir a dreta o a esquerra, que és per on he sortit jo. El Pep, en canvi (a sota), ha preferit sortir per la dreta, qüestió de gustos...
El quart llarg torna a ser un altre diedre boníssim, també tancat per un sostre. Però aquí la sortida és per l'esquerra, sense cap mena de dubte, tot i que cal obrir bé les cames per fer el pas!

El darrer llarg de dificultat canvia completament, Ara pujarem seguint el fil de l'esperó en un recorregut molt aeri, on cal anar amb compte amb alguns blocs que es mouen... Després, un mur compacte amb alguns passos fins, ens deixen a la darrera reunió.
Per arribar al cim només cal seguir l'aresta senzilla i trencada, sense massa dificultats.
Ha estat una bona via de la que no teníem referències, molt poc equipada però amb una roca de somni, tret d'algun tram. Una bona forma de provar si encara recordava que és això de l'escalada després de la llarga baixa...

I per tornar, en comptes de baixar per la canal habitual, hem preferit remuntar en direcció al pic de la Mina i baixar per la canal situada més a l'oest, més curta i còmoda. 

2 comentaris:

Jaumegrimp ha dit...

Molt bé! això sí que és retornar amb força!!es veu una línia espectacular i aèria, com a tú t'agraden, enhorabona.

Gatsaule ha dit...

És una d'aquestes vies injustament oblidades i on no hi va gaire ningú. A mi em va agradar molt!!