En el nostre viatge cap al nord, pugem a la Berarde i, després d'instal·lar-nos al càmping, anem a escalar a la Tête de la Maye, aquest cim granític que tenim just al davant, ple de vies equipades on predomina l'adherència. Escollim la via Pujolidal, de màxim Vº, que recorre l'esperó del mig de la paret, a la dreta de l'ombra de la foto de sobre. La sortida, però, la fem per la Li Maye Lara, que puja més directe i on el V+ ja és obligat.
L'aproximació és senzilla i, a més, està ben indicada. Com es coneix que estem en un país civilitzat, on saben tractar als escaladors!!
La via comença en un IIIº que al començament sorprèn, i és que per fer adherència sempre necessites una certa adaptació. Mica a mica la paret es va adreçant, però a mesura que puja la dificultat també puja l'adaptació i gaudim intensament la via. Una via molt equipada amb la ressenya aquí.
A meitat de paret, un prat trenca la continuïtat i la via marxa clarament cap a l'esquerra. Nosaltres pugem rectes fins a sota uns sostres, on enganxem amb la segona part de la Li Maye Lara, més vertical i contínua.
I la veritat que aquí dalt les plaques són una meravella, compactes i sostingudes, on cal tenir una fe il·limitada en els peus de gat per aconseguir pujar!
I la veritat que aquí dalt les plaques són una meravella, compactes i sostingudes, on cal tenir una fe il·limitada en els peus de gat per aconseguir pujar!
Després d'aquests 3 o 4 llargs més verticals, el darrer ja afluixa i ens deixa sota un collet, on trobarem el camí que ens tornarà a la Berarde sense gaires complicacions.
Deixem una paret que ens ha agradat molt, on pots fer-te un fart d'escalar sense patir més del compte, i en un entorn màgic!
2 comentaris:
Així que a la Berarde punyetero! això deu haver estat l'escalfament per a La Dibona no?
Doncs no vas desencaminat... Vam intentar la Madier de la Dibona, però ens va venir massa gran i a la meitat ens vam escapar. Així que no ho penjaré.
Però a la Berarde les possibilitats són infinites...
Publica un comentari a l'entrada