4 d’abr. 2012

Una volta per Son i la mata de València

La mata de València és una de les avetoses més grans i extenses del Pirineu, on podem caminar i caminar sense trobar cap altre espècie vegetal que no siguin els avets o alguna molsa. Moltes vegades l'havia mirat des del cotxe pujant al port de la Bonaigua de les valls d'Àneu, però aquest diumenge vam anar a travessar-la.

En aquest cas vam sortir des de l'hotel dels Avets, a la Bonaigua de Baix, un tros més amunt de València d'Àneu. 

L'avantatge de les avetoses pures, com aquesta, és que no deixen entrar-hi gaire la llum i no hi poden créixer gaires plantes a part de molses i plançons d'avets. El què vol dir que s'hi camina força bé sense haver de seguir cap camí fressat, així que vam pujar directament pel bosc fins trobar el sender que la travessa horitzontalment, fins que s'enfila i puja en direcció al coll del Pas del Coro. 
A mesura que pujàvem, la neu es feia més abundant, sobretot al camí, més obert. Però si t'endinsaves al bosc, els mateixos arbres impedeixen que s'acumuli gaire gruix de neu al sòl.

Caminant sobre la neu, ens entretenim mirant les petjades, com la d'aquesta mà amb urpes, de cinc dits, que no és d'un ós, si no d'un teixó.... Si no fos pel tamany costaria de diferenciar-les!

O escoltant i mirant els ocells, com aquesta mallerenga que no va resistir l'impuls xafarder de venir-nos a veure.
Arribats al pas del Coro, el paisatge canvia. Ens trobem un entorn de prats assolellats on ha desaparegut la neu, que només veiem de lluny a les pales del Tesó.

El camí baixa de cop cap a les planes de Son, i cap al bonic poble de Son, travessant prats i pastures.
Per retornar, seguim un itinerari molt ben marcat que dóna la volta a la muntanya pel camí del Calvari. Primer per prats i balegars, però a mesura que ens allunyem del vessant solell, per bosquines d'avellaners i pins, fins tornar a entrar dins de l'avetosa, que seguirem fins retrobar la traça del matí que ens retorna al cotxe.

Els arbres i arbusts caducifolis encara estaven sense fulles, però costa poc de distingir les escorces blanques dels bedolls, o les d'un arbre de clariana, d'escorça grisa que, quan el tronc es fa gran, es clivella en estries irregulars verticals, és el Gatsaule! Tot i les clivelles, aguanta el que calgui, però.

La volta és prou coneguda, però he deixat el track al Wikiloc i el mapa a sota.

4 comentaris:

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Excel·lent Diumenge de Rams(d'avetosa). Quina excursió tant maca!
No descarto pas seguir les passes del teu track, perquè, com que veig pel plànol que hi ha refugi a Son, podria fer-la en els dos dies que necessito, que el primer desnivell, i agafat en fred, em donaria prou feina.
Content d'haver après com és una petjada de teixó a la neu.

Pere de can Peret ha dit...

Bonica excursió. Aquest bosc d’avets és molt bonic. Nosaltres hi varem anar mig de passada (això crec) pel bosc del Gerdar, ja que varem seguir per un lloc que hi ha un saltant força impressionant des de l’hotel dels Avets cap els estany de Cabanes.

Jaumegrimp ha dit...

Bona caminada, pel que veig tens els companys fotuts no? si el cap de setmana vols escalar, fes un truc, ja ho saps! La Mata de València jo encara la tinc pendent, sempre quan hi passo vaig amb altres objectius....haurem de buscar un forat que s'ho val.

Gatsaule ha dit...

Xiruquero, em sembla que exageres una mica, però si vols fer-ho més curt, amb un parell de cotxes també ho arregles!

Pere, doncs ho has endevinat, la caminada que dius travessa l'avetosa.

Jaume, si que et trucaré, que darrerament això de sortir a escalar costa molt! Però el més important és poder continuar sortint a muntanya..., de la manera que sigui!