Shangri-la, a la serra de Busa, per segon cop.

Aquest any 2011 ha estat un any intens. O molt intens. Ara no faré un resum de l’any, una feinada gairebé tan difícil com demanar a un arquitecte que faci un resum de la Sagrada Família!

Un bon exemple d’aquesta intensitat és que vaig anar a repetir la Shangri-la a la serra de Busa, una via de la que en tenia un record molt llunyà, però quan vaig mirar la meva entrada al blog per recordar-ne l’experiència, vaig veure que tot just feia sis mesos que hi havia anat.... Sense comentaris!

Feia temps que la Lu tenia ganes d’anar a escalar a Busa i, per anar-hi per primer cop no la podia portar a una via per coleccionistes, així que vam anar a la que a mi més m’ha agradat de totes les que he fet. I la via no ens va decebre, ni a ella, ni a mi, tot i conèixer-la.

L'aproximació la vam fer per dalt, com l'altre cop, només que ara vaig trobar el camí amb més facilitat. En canvi, el tram inicial del primer llarg, em va costar tant com l'altra vegada..., sobretot per la seva sorprenent  verticalitat!

El segon llarg, que és el millor i més espectacular de la via, l'hi va tocar a la Lu, i pel que deia mentre pujava, es va notar que el gaudia al màxim! I és que n'arriba a ser molt de bo... Flanqueig espectacular, recte amunt per terreny més tumbat i, quan sembla que has d'anar a la dreta les xapes et porten cap a l'esquerra per arribar a la reunió tot superant un desplom ple de grans patates!

I la roca molt bona sempre que no surtis de la via.....

El tercer comença del mateix estil que el segon, però es va endurint mica a mica, guanyant verticalitat i amb les preses cada cop més petites, fins que afluixa de cop.

Igual que l'altre dia, també vaig enllaçar-lo amb el quart, una xemeneia terrosa on va bé disposar d'un parell de friends mitjans, amb una sortida encara més bruta (a sota).

Després ja només cal caminar uns minuts muntanya amunt, enb un dia excepcional d'hivern sense vent ni gaire fred, a buscar el camí de la presó que ens retorna al cotxe.