19 de des. 2011

Griviola bella, al Montgròs

Dissabte amb el José Manuel, àlies "el Manyo", vam anar a passar fred al Montgròs. I això que la via triada és d'aquelles que escalfen només de sentir-ne el nom!!

Aquest cop la paret estava seca i no vam tenir cap excusa per tirar enrere, tot i fred intens i l'aire que ens tocava de tant en tant. Així que cap amunt, que volíem anar a descobrir el què s'amagava darrera d'aquesta via. 

Portàvem la bona ressenya dels Escalatroncs (a sota), però tot i així la via la vaig trobar dura. Més difícil pel grau que no per l'exposició, però potser el fred intens i escalar amb les mans balbes també afectava...

A peu de via ens vam entendre de seguida i vaig començar. Un llarg de grau assequible amb un únic parabolt i una alsina, és una temptació massa forta com per deixar-lo per ell. Digueu-me egoista! No tenim cap foto d'aquest llarg, només dir que alguna peça petita s'hi pot posar per reforçar-lo, i que el flanqueig no és tan dur com diuen.
El segon llarg ja és tota una altra cosa, i és que malgrat els 15 o 16 parabolts, l'escalada és obligadíssima. El llarg és molt bo a l'inici, dur però factible, amb les preses justes però molt assegurat. Després es relaxa una mica i les assegurances començar a allunyar, amb algun alejillo important.

El problema és a dalt, que es torna molt vertical, les assegurances no s'acosten i ja tens els dits gelats! Això si, la roca és de primera!
Com que el company no volia fer el quart, li va tocar el tercer. Millor perquè ell tenia els dits calents i a mi ja em començaven a caure a trossets.

Després d'intentar-ho pel dret, parabolt amunt, vam veure clarament que allò era inhumà, i que amb els peus a l'herba et jugues un bon castanyot, Però per la paret de la dreta, més assolellada, s'hi passa bastant bé. Un llarg curt, amb les asegurances que toquen, que també ens va agradar molt encara que arribéssim a la reunió amb la mà esquerra congelada. 

Un guany d'un 50%!
Ressenya en mà, el quart feia basarda, perquè els dos parabolts són a la sortida, i després ja només trobes un cap de burí. Aquí els tri-cams i la bona vista per veure forats són molt importants. I la part final (a sobre), ja es relaxa.

Després ja està, un flanqueig còmode al començament del cinquè llarg, on el secret està en agafar-se fort a la Talaia (a sota), i ja només queden rampes montserratines fàcil fins el cim. Nosaltres vam fer els dos darrers llargs de 30 m en un de sol.
Dalt del cim, ens va rebre el fort vent gèlid que bufava, però que ens ensenyava la cara més neta de Montserrat. Quina visibilitat més bona! 

9 comentaris:

Mingo ha dit...

Això d'escalar amb els dits glaçats augmenta molt el grau amb bona escalforeta el segon llarg tiba però es deixa fer, quan hi vaig anar era 15 anys més jove i això compta, potser ara em costaria més. El que recordo d'aquesta via era un tram desplomat molt exposat al 3er llarg, però per la dreta, que és per on va la via, surt bé a més abans havia alguna cosa. Llàstima del fred perquè és una via per disfrutar moltissim i de les que es guarda bon record.
Felicitats i a veure si ens veiem
Felicitats

Jaumegrimp ha dit...

felicitats Joan! a aquesta li tenies ganes !! llàstima de fred, que sinó segur que la gaudeixes.

Mohawk ha dit...

I no vau fer la Dribbling després?

josep i laura ha dit...

Enhorabona Gat! fa molt que la tenim en reserva aquesta via per apropar-nos algun hivern, pero amb la teva piada crec que l'amagarem una mica mes al fons del calaix.
Avui soc jo el que et dic amb majuscules... ALPINISTA! jejeje

joan asin ha dit...

Ei quan la vaig fer vam tenir la grata sorpresa que l'acabaven de reequipar, el més difícil és quan baixa el grau i les assegurances amb excursió navegant sense GPS. Enhorabona una via que no et deixa indiferent.

Joan B ha dit...

Felicitats per la via i bon Nadal
Salut i a tibar

Gatsaule ha dit...

Mingo, doncs no sé si era el fred o si tu eres més jove, però el segon, a dalt, pica de valent! El tercer el vaig trobar més normal, doncs de la tònica de la via, clar! Però és cert que tota ella és molt bona.

Jaume, suposo que feia massa anys que en sentia a parlar...

Mohawk, encara hem d'entrenar molt per fer la Dribbling, és un altra nivell!

Josep i Laura, diria que heu fet vies més dures... Aquí és qüestió d'anar-hi i provar-ho, però convençuts. I ja està!

Joan Asin, gens indiferent no ens va deixar, en pots estar ben segur!

Gràcies, Joan B, i que passis unes bons festes, també!

Xavi ha dit...

Felicitats per repetir aquesta gran clàssica amb aquestes temperatures! Això de navegar per aquestes plaques sense assegurances i amb els dits gelats hi afegeix un bon "plus" de dificultat.

Gatsaule ha dit...

Tens raó, Xavi, amb els dits freds pateixes més i gaudeixes menys de la via, però vam arribar molt contents a dalt, que és l'important!