Fa uns quants anys, amb el Pep, ja vam intentar aquesta via, però aquell dia no vam arribar a trobar-la. Ens vam embolicar pujant massa a l'esquerra i, quan ja vam veure que era més a la dreta s'havia fet tard. Així que aquest dissabte ja teníem molt més clar on anàvem.
De la Josep Maria Montfort no se'n troben gaires referències, i sap greu perquè la via val molt més la pena del que aparenta. I si es repetís més, encara seria més interessant! En general la roca és prou bona i te trams molt bons, com ara els llargs sisè i vuité. Però probablement el fet d'estar molt poc equipada li resta visites...
La via comença després de pujar una feixa cap a la dreta des del punt més baix de la paret, en un punt amb una fletxa desdibuixada picada a la roca. L'aspecte inicial no és massa bo, però la roca és franca. Cal anar pujant i flanquejant cap a l'esquerra i anar a trobar el final del primer llarg de la Dismi. A la tirada hi trobem dos claus casolans i, damunt del segon, hi ha el pas difícil. Nosaltres vam aprofitar la primera reunió de la Dismi, amb dos parabolts, situada molt a prop de la original, que només té un espit.
El segon llarg (a sota) puja en diagonal a l'esquerra buscant un tram més fàcil que volta un desplom, per tornar després a la dreta i fer reunió a la vertical de la primera. Només trobarem un clau casolà, abans del flanqueig a la dreta.
El tercer comença molt vertical i, després d'un parell de passos en A0, una placa fina però protegida et deixa a la reunió.
El quart llarg continua recte amunt, per anar a la dreta a buscar un diedre-canal cada cop més atlètic. Teòricament hi havia d'haver algun clau, que no vam trobar, així que actualment la tirada està neta (a sota). La roca és sempre molt bona i es pot protegir una mica.
Aquestes dues tirades es poden fer juntes sense massa problemes i, si nosaltres no ho vam fer, va ser perquè quan ho vam veure ja era tard.
Per evitar la barrera de sostres del mig de la paret, l'itinerari fa un llarg flanqueig horitzontal cap a l'esquerra, que té força ambient però és molt senzill. Al començament, a sobre, hi ha un clau casolà.
El sisè llarg és el millor de la via. Sostingut de baix a dalt, amb bona roca i molta verticalitat, té alguns claus i espits, però es pot protegir bé.
Comença amb una bona bavaresa on vaig trobar a faltar el camalot del 4, per passar cap a la dreta en un flanqueig de placa on hi ha el pas díficil. Després ja és tot continuïtat cap amunt, seguint primer una fissura i després pel mig de la placa fins una terrassa on es fa reunió en un pi gros.
Després d'un flanqueig cap a la dreta on vam canviar de reunió, el vuité llarg és prou divertit. Puja per una fissura molt atlètica i després flanqueja cap a l'esquerra per damunt d'un sostre, just sobre la reunió. Després cal pujar cap a buscar el pi de la reunió següent pel lloc més evident. La pena és l'arribada a la reunió, terrosa i un pèl aleatòria....
Al darrer llarg que ens porta a la sortida s'ha d'anar a buscar la placa final, protegida amb un espit, per on us agradi més. Jo vaig anar per la fissura de la dreta i el Pep va preferir pujar pel dret... Tenia curiositat per veure com era el pas i, realment, és el més difícil de la via (a sota). Roca dubtosa, preses menudes, verticalitat, i cap altra possibilitat de protecció.
Però després d'uns intents amb caiguda inclosa (l'espit aguanta!), vaig poder sortir al bonic bosc del cim.
La baixada és molt agradable i es fa sense necessitat de rapelar. Només cal seguir el còmode camí que planeja cap a l'est, deixar enrera en primer collet amb fita, i baixar pel següent seguint la traça evident. Ressalt rera ressalt, ben aviat sortim a les tarteres i al camí que ens torna al cotxe.
Una jornada agradable i positiva, en un indret que sempre té alguna cosa d'especial, com saben bé els qui hi han escalat!
8 comentaris:
Ja veig que heu baixat amb un bon sabor de boca. Aquest dissabte gairebe coincidim, no sabiem si anar a aquesta o la Jaume Caselles i com pots imaginar ens van decantar per fer el senglar. Amb la vostre descripcio ara si que no hi ha excusa per no anar a aquesta oblidada classica.
Ei Joan, així que l'espit aguanta...a veure com haurà quedat ara!!! el dia que vam anar a fer la Pa de quilo m'en van parlar molt bé d'aquesta via.
Bona via, i la primera oberta en aquesta paret. La via original tenia algun pitó més, però van desaparèixer. La primera reunió em sembla recordar que tenia dos espits, però en obrir la Dismi, amb la reunió nova al costat i de parabolts, tothom va començar a muntar-la aquí.
La primera vegada també ens va costar molt trobar l'inici, si no vas amb una fotoressenya com la que has penjat costa bastant trobar l'inici de la via.
Aquesta és la via clàssica de la Serra de Sant Joan, llarga i ben buscada. A mi també em va semblar el pas més difícil el de la darrera tirada. Nosaltres també hem estat aquest dissabte passat.
uiii!
Aquesta fa temps que la tinc preparada a la llista i no he trobat el moment..o la motivació.... que si perdedora, desequipada, que si s'havia de clavar...
Ara com diuen en josep i la laura... ja ens hem quedat sense gaires excuses!
Gràcies per la feina!
Josep i Laura, la via us agradarà força, no ho dubteu, té un aroma de clàssica que no decep!
Jaume, què vols dir? Si estic molt primet....
Xavi, per això he pensat en ressenyar-la bé, perquè hi ha poca informació de la via. Tot i que llavors és un goig d'anar-la descobrint...
Joan, un pas delicat on se'm va trencar una presa. Però encara es passa!
Lux ara no tens excusa! La via perfecta per una alpinista com tu!
Jo aquesta va ser la primera via que vaig fer del sector, ens va passar igual que a vosaltres, el primer cop vam entrar molt a l'esquerra, i vam haver de baixar a mitja paret. Felicitats la via és guapa i el lloc, sc
Mingo, és una bona via per practicar això de posar catxarros, i per passar una mica de por, també!
Publica un comentari a l'entrada