14 de febr. 2011

Aresta Ribas al Puntal de l'Albarda, i Sonata in blue, al Trencabarrals

Aquest dissabte, mig sense voler, m'he trobat amb el Mohawk i el José Manuel per anar a una de les vies mítiques del Puntal de l'Albarda, l'aresta Ribas. Mítica, sobretot, per l'estat actual de les assegurances, que encara són les mateixes que s'hi van posar durant l'obertura l'any 1979. 

De pujada ens creuem amb diversos coneguts, el Carles Vallès que se'n va a la Prenyada, el Toni Aymamí que comença una solitària a Gorros,.... Fa molt bon dia i sembla que tothom ho vol aprofitar. Entre Gorros i Sant Jeroni, agafem el camí embrossat que ens porta al peu del Puntal.

La via comença a l'esquerra del punt més baix de la paret, en una alzina, on veiem la línia de burins i caps de burí del primer llarg. Estem una estona discutint com fer-ho i, com que després volem anar al Trencabarrals, ens repartim els llargs de forma curiosa. Resumint, a mi em toquen els dos primers del Puntal.

Tiro amunt i ben aviat m'adono de les dues característiques principals d'aquesta via: la magnífica roca i l'estat llastimós dels burins. Començo en lliure, però ben aviat començo en A0, però sense penjar-m'hi gaire fort... El material està realment malament, les xapes es desfan als dits i, quan puc posar la primera plaqueta recuperable, em sento alleujat! Però mica a mica vaig guanyant alçada i arribo a la reunió de la bauma (opcional a la ressenya) després d'uns metres finals prou bons.
A sobre he posat un exemple del material que s'hi troba, un burí dels 3 de la primera reunió i un pont de roca del segon llarg....

En canvi ells, pujant amb la corda per dalt, gaudeixen de la roca i pugen gairebé tot el llarg en lliure! Com canvia en aquests casos el fet d'anar de primer o no....

El segon comença amb un muret que cal agafar-se amb calma, cal pujar cap a la dreta i després a l'esquerra, navegant per on la lògica et marca, sense cap burí i amb caiguda sobre la reunió en cas de relliscada, fins que es tomba una mica i puc posar un alien blau.

Després trobo un burí, un pont de roca per escaladors de poc pes, i un altre burí abans de la reunió. Una tirada on està prohibit caure!
Els dos següents li toquen al Mohawk. Per sorpresa nostra, el tercer és realment genial, roca de meravella i més burins del què ens pensàvem. Ens surts molt bé als tres i, tot i l'aire fresc que va bufant, una certa escalfor provocada pel gaudi intens, ens omple de sensacions increïbles! Quina meravella!

El darrer llarg també és molt bo, tot i que comença amb el pas que més ens ha costat a tots: la sortida de la reunió també amb un important factor 2 en cas de badada. Després, un flanqueig per provar els nervis (a sota) i fins el cim sense problemes.

Per baixar aprofitem les instal·lacions de la via Unitat coronària i en un parell de rappels som a baix.
Per acabar la jornada ens acostem al Trencabarrals, on el Mohawk te un compte pendent amb el darrer llarg. La via comença al peu de l'aresta est, així que no ens tocarà gens el sol. Però la roca no està massa freda i escalem a gust.

El primer tram té 3 reunions, però el fem en dos trams com la majoria, només que en comptes d'enllaçar els dos primers llargs, enllacem el segon i el tercer. Intercalats amb alguns zones més tombades trobem algun mur de roca excepcional molt interessant, que gaudim de valent, tot i no depassar el IV+.

Aquesta via també està equipada amb burins, però almenys estan en bon estat i, després de l'altra, ens sembla una meravella!
El tercer llarg remunta el mur vertical que puja al cim des d'una bona plataforma de reunió, i comença amb un bombo desplomat increïble. Però el què és increïble de veritat és veure al Mohawk agafant-s'ho en lliure!

Es nota que la via es va obrir en artificial, perquè costen de xapar anant en lliure. Puja uns quants metres, aprofita per xapar els tres primer burins, i baixa a reposar. Però llavors posa la directa i gairebé li surt tot d'una tirada:


Després arriba a la part vertical, on puja amb una gran facilitat

Quan ens toca a nosaltres ho entenem perfectament, i és que aquest final és brutal, molt vertical però amb uns còdols sòlids i enormes que no et fan patir gens ni mica a condició de que et quedin forces als braços després del desplom! Una meravella absoluta que mai m'hauria esperat d'un cim tan modest com el Trencabarrals.... Molt recomanable! No us la perdeu!
Un estètic rappel desplomat ens retorna al camí, envoltats de la llum del sol ponent que encara il·lumina les agulles de Sant Benet, recordant-nos que hem gaudit d'un dia rodó!

10 comentaris:

Jaumegrimp ha dit...

Renoi Joan, quin parells de VIES!!
què fort s'ha d'estar per fer aquests desploms en lliure!! en Mohawk és un BOu!
llàstima de dia avui, a veure si dijous ens traïem l'espina! però ni la roca serà la de MOntserrat ni jo sóc el Mohawk...em sembla que t'avorriràs.

Antoni Aymami ha dit...

Felicitats Joan veig que veu aconseguir fer la via, deu ni do la por que deu fer tot aquets equipament, esteu fortíssims de coco; i de torna la Sonata al trencabarrals uns bons postres.. Per cert soc en Toni Aymamí no Gómez; jo també vaig gaudir, al final vaig fer dues vies en solitari la per davant de la marinera i la via apia de la Magdalena.
Antoni Aymami

karles ha dit...

Això si que es aprofitar el dia! Felicitats per l'activitat.
El L1 de la Gomez està realment pulit, i amb les mans gelades ens hi varem haver d'agafar, la resta està molt be excepte la sortida de la R2, pulida per l'aigua. Una gran clàssica.

karles

Gatsaule ha dit...

Si, Jaume, dues vies molt bones! Va ser un plaer veure al Mohawk pujant pel desplom! I no pateixis que no t'he confós mai, tot i que ja sé que, quan vols també apretes de valent!

Toni, disculpa el lapsus.... Devies escalar ràpid per fer les dues tot i que havies de ser a dinar a casa!

Molt bé, Karles, veig que us en vau sortir sense problemes! Tots vam estar ben ventilats, dissabte....

Joan B ha dit...

Bones escalades Joan,
Jo també recordo com a brutals les preses de la darrera tirada del Trencabarrals. és una via Molt recomanable
salut i a tibar

Mingo ha dit...

És una llàstima la primera tirada perquè en lliure no crec que sigui més de 6a, però treure les xapes i col.locar-les als burils impedeix fer-ho en lliure. Em sembla que encara tenia cabell quan la vaig fer i ja la cosa estava justa. La de la Sonata hi haurem d'anar alguna tarda quan canviin l'horari.
Aquest dissabte parlàvem de tu, vam estar a Collegats i el company m'explicava la complexitat geològica del sector, tota una lliço d'estructural. Clar que si haguessis vingut tu, potser haguessim parlat més de dones que de geologia, je je je. Vinga Joan, una abraçada i a veure quan tornem a escalar

montgros ha dit...

Amb aquesta clara crida al reequipament de la Aresta Ribas, només esperem que el que ho faci no segueixi el criteri utilitzat a la Aresta Ribas del Pollegó Oest (subvencionat per la poc rigurosa FEEC) totalment machacada i "reoberta" a trams.

Havia de dir-ho no?

Miquel Blanco.

Mohawk ha dit...

Perdoneu, però algú ho havia de dir!!!

Miquel!, si es reequipa s'hauria de canviar buril original per bolt, el problema és conèixer quins són els originals... per tant, millor no tocar res :P :P :P

Ja està bé fer-li arribar les crítiques a la FEEC, sempre que siguin constructives.

A tibar-li bou!

Xavi ha dit...

Hola Joan. Jo la Ribas la vaig fer fa una pila d'anys i ja estava ben rovellada. Em sembla que tinc una ressenya original amb les assegurances marcades. El Ribas fotia algun bon "cop de gas" en les seves obertures. La del Bastó del Frare també és prou bona, encara que té alguns "alejes". Un matí ben aprofitat.
Records!

Gatsaule ha dit...

Joan B, el Trecabarrals és per tornar-hi. Espero que et vagis recuperant bé!

Mingo, el primer llarg vaig començar forçant el lliure, i es veia molt bé tret d'un tram més vertical, però veient l'estat dels burins, ho vaig deixar estar! Ara el Pep ja està molt recuperat, així que, abans de Setmana Santa, hem de fer un trobada com sigui!

Miquel, no sé molt bé quin ha de ser el criteri per reequipar-la ni per decidir si s'ha de fer, però si es reequipéss, seria una molt bona via que deixaria de ser perillosa.

Xavi, m'apunto aquesta del Bató del Frare, que ja n'havia sentit a parlar!