7 de febr. 2011

Terra d'escudella al Tossal Rodó o Cim Blanc, serra de Guixers

Una de les vies d'escalada que més em va cridar l'atenció de la guia del Solsonès, va ser aquesta, la darrera del llibre i la que em queda més a prop de casa. Sobretot perquè queda just damunt del camí del pont Cabradís, i sempre m'havia mirat aquestes parets amb molta prevenció.

La ressenya parla de conglomerat molt bo, però complicat de protegir. A més, porta el segell d'en Ricard Darder, i això ja sabem què vol dir. Tot plegat era un repte massa fort per ignorar-lo, així que aquest dissabte hi vam pujar amb el Toni.

La primer complicació és arribar a peu de via, on cal fer poc cas de la guia. Nosaltres vam agafar la pista de Sisquer cap a pont Cabradís, aparcant a la vora del petit embassament del riu d'Aigua de Valls, a l'eixamplament que fa la pista poc després d'arribar a la vora del riu. 

D'allà, vam seguir riu amunt fins que es veu clarament a l'esquerra una escala atrotinada i mig trencada (a sota), per la qual travessem el riu i pugem al bosc de l'altre banda. Llavors seguim amunt per uns rastres antics fins creuar el camí transversal que, cap a l'esquerra, passa pel peu de via.
On comença la via? Bé, nosaltres encara ara ens ho preguntem perquè ens sembla que vam anar massa per la dreta. En tot cas, a la vertical de l'esperó, vam veure una bona placa (a sobre) i vam pujar per allà, de fet com que tampoc hi ha cap assegurança en tota la primer part vam pensar que tan era pujar per un costat com per un altre.

Segur que no devia ser per allà, perquè vam fer un llarg de 60 m, i encara uns 30 metres més fins arribar al bosc (a sota). Però voltant per la dreta vam arribar al peu de l'esperó.
Realment, la via comença a l'esperó. Els dos primers llargs són més aviat una grimpada. A nosaltres ens van sortir dos llargs d'uns 50 metres fins arribar al primer parabolt de reunió.

Al primer llarg de l'esperó nosaltres vam anar d'alzina a alzina, i amb el segon, vam arribar on comença l'escalada més dura. A la reunió, només hi ha un únic parabolt i cap possibilitat de millorar-ho. Aquí vaig maleir el fet de no haver pujat l'espitador i el martell!

El penúltim llarg és molt bo. La roca és bastant bona, tot i que cal anar alerta perquè alguna presa es trenca sense avisar, i hi trobem 3 espits de xapa petita i un parell de ponts de roca en els seus 45 metres. Hi ha algun forat on podem millorar la protecció del llarg, però és un lloc on s'hi ha d'anar amb el nivell ben consolidat.

La reunió també té només un parabolt, però hi ha una bona fissura on hi entra bé el camalot de l'1 i permet de triangular l'esforç. El lloc recorda una aresta Brucs montserratina,d'aquestes d'assegurances antigues i escasses.
El darrer llarg té un aspecte terrorífic, sembla més aviat una tartera i la sensació de precarietat és total. Però en general, la roca aguanta. Sort n'hi ha perquè cal fer dos desploms curts, amb molt bona presa, però on no saps si es trencaran o no.... 

En aquest llarg hi ha un espit, però s'hi poden posar un parell de friends mitjans. El que més emprenya és arribar a l'esplanada del cim, i no poder-se lligar enlloc. Al final, entre un merlet mig potable i la tècnica clàssica d'assegurar per l'espatlla, vaig poder muntar reunió. 

Això si, el lloc és genial, tranquil·litat garantida i un paisatge de somni!

Per baixar, no vam voler rappelar i vam preferir de tornar caminant tot i que sabíem que seria llarg. Però en un lloc idíl·lic com aquest, tot i el pes del material, fer una bona excursió tampoc fa mandra!

10 comentaris:

Parce ha dit...

Aquesta via és d'aventura total i absoluta. Realment lo més precari de la via és la reunió del cim que no hi ha res, però les demès encara són potables.
Pujar fins a peu de via és una mica complicat, és millor anar més a l'esquerra i grimpar per contraforts rocosos lliures de vegetació on en tot moment veiem l'aresta que hem de seguir. Per baixar, el primer rapel es d'una sabina molt bona (preveure bagues) i el segon crec que amb 60m s'arribava fins gairebé a baix amb tendència a buscar la canal.
I lo de portar espitador... millor que no. Tu has passat, jo vaig passar, doncs ja està bé com està.

Salut i enhorabona (per cert, compte amb el que diu la guia).

Parce

jaumeppiqueras ha dit...

Enhorabona Joan! ara no et vull escoltar més rondinar de la roca de Sant llorenç...deu n'hi do com deuria ser aquesta paret que enyoressis l'espitador!

trepetxu ha dit...

Bon nas el dels oberturistes... i un lloc idíl.lic pels repetidors. Pel que fa al tema de l'espitador, millor deixar-lo a casa, per si de cas...
jo també hi vull passar,o intentar-ho,amb la via tal i com està.
salut!

Adrià

Llorenç ha dit...

Veig que no era l'únic que la tenia a la llista! a veure si m'hi apropo ara amb les noves referències! tot i que igual la guardo per la tardor, per poder acompanyar l'escudella amb uns bolets....

Amadeu ha dit...

Aquesta via és una peça d'alt valor del nostre patrimoni de rutes.Sort que no portaves l'espitador.
Tant de bó que la roca de Sant Llorenç fos bona com aquesta!
Guapa repetició!
Records

Amadeu

joan asin ha dit...

Bona piulada Joan, la tindrem en compte, per l'estètica i lloc. Queda apuntada.

Eduard ha dit...

Guapo el nom de la via... Em retorna a la més tendra infància!!

Gatsaule ha dit...

Parce, totalment d'acord, via d'aventura on ni és fàcil arribar, ni tornar si no rapeles!

I això de l'espitador nomes ho deia per reforçar les reunions, que els hi convindria! Sobretot a la darrera.

Jaume, ja et pots imaginar que la roca és molt millor que la de Sant Llorenç, el problema és que, de tant en tant, salta algun còdol!

Adrià, ja veus que no el vam agafar, l'aparell... Quan hi vagis ja explicaràs com has resolt la darrera reunió! I segur que el lloc t'agrada, és genial.

Llorenç, algun bolet hi deu sortir per aquí a la tardor, però és ben solell!

Amadeu, totalment d'acord, la roca és millor que la Sant Llorenç! I no pateixis pel meu espitador, que encara no l'he fet servir mai per reforçar vies d'altri, tot i que en tinc una del Ballart a la llista que qualsevol dia....

Joan, és un dels llocs més perduts on pots anar, ara mateix!

Edu, doncs a mi em recorda més un forat a la roca que hi havia prop de Berga, on la gent anava a treure-hi sorres abrasives per netejar les cassoles...

Mingo ha dit...

Molt bé Joan, jo soc del teu parer si els primers ascensionistes portàven una makina de foradar a la R no costa res de fer un forat al costat i almenys tenir R segures.

Gatsaule ha dit...

Mingo, és que només hi ha un parabolt rovellat per reunió, i s'ha de rapelar des d'allà! Si la roca fos a prova de bomba, dius no passa res, però si et falla s'ha acabat!