15 de des. 2010

Vies ferrades de la Pertusa: Cast-Urquiza-Olmo i Urquiza-Olmo.

El Montsec, a l'hivern, sempre m'ha meravellat. Grans espais despoblats, amb un paisatge de camps de secà i de rouredes esgrogueïdes que s'alça damunt les boires de la plana. Així que, després de l'escalada del dissabte, m'hi vaig quedar per fer alguna volta en solitari el diumenge.

Entre les moltes opcions que se m'obrien, vaig optar per anar a tastar les vies ferrades properes a l'ermita de la Pertusa (a sobre), situada damunt una curiosa cinglera que te la seva rèplica al costat aragonès del congost.

Vaig veure que s'hi havien obert feia poc un parell de noves vies ferrades, la dels Teletubbies, que es veu senzilla i plena de preses de coloraines i la Cast-Urquiza-Olmo, que és tota una altre cosa.

El millor de tot és que comencen arran de l'embassament, i el punt d'arrancada ja és especial. L'inici de la ferrada (a sota), ja és tota una declaració d'intencions: desplomat, i amb uns pèndols delicats per poder arribar al primer cable de seguretat. No és el pas més difícil de la via, així que si el pas us angunieja, millor anar a la del costat...
Després d'un tram senzill s'arriba a un pontet, que dóna accés a l'esperó. Amb la gràcia de que vas veient la teva ombra a la paret veïna i sembla que pugis acompanyat!
L'esperó és llarg i compacte. Puja molt vertical, amb trams lleugerament desplomats, i te l'equipament just per poder pujar, però cal aprofitar moltes vegades la mateixa roca. La gràcia d'aquests graons curts i gruixuts, és que només t'hi cap una mà i que els mosquetons no hi entren!

La cirereta de la ferrada són els desploms superiors, que realment desplomen! No són gaire llargs (a sota), però cal agafar-los amb empenta i ganes per no quedar parat al mig sense saber què fer...
Finalment s'enllaça amb l'antic camí equipat Olmo-Soler, que ressegueix la carena de la Pertusa fins arribar a l'ermita.

Retornat a l'aparcament, cal seguir el GR durant uns 10 minuts, on un rètol de via ferrada et fa endinsar cap al barranc de la Pardina, pel que puja la segona ferrada. 

De fet, més que una via ferrada, es tracta d'un camí que puja pel mateix barranc i que supera 3 o 4 ressalts equipats amb cadenes i alguns graons. Com ara l'anomenada cascada Federica (a sota).
La pujada pel torrent em va agradar molt, passa entremig d'esmolades agulles calcàries i acabes arribant al castell de Sant Llorenç, o més aviat a les seves ruïnes.

Aquí hi ha diverses opcions, la més curta és retornar a Corçà pel camí vell (marques verdes), una altra possibilitat és baixar rapelant per un barranc secundari, però jo vaig preferir acostar-me a passejar pel peu de la paret de Catalunya, on hi tinc un munt de projectes de futur.
Des del final de la pista, un sender baixa cap al mas de Carlets, on hi retrobem el GR que permet de retornar a la Pertusa tot fent una bonica volta.

9 comentaris:

Fent el mono per l'Aresta Brucs ha dit...

Mola molt la Cast ,eh?. Cal anar sobradillo en alguns trams, o bé ser escalador...
Per cert, al lloro amb la gent del Mas Carlets. És una propietat particular, o privada,els amos no sempre tenen tota la infinita paciènca que cal tenir amb els excursionistes/turistes/loquesigui...

Mingo ha dit...

No les coneixia, tot i que les ferrates mai m'han agradat massa. El que conec de la zona és la cresta Urquiza Olmo que és molt entretinguda.

lux ha dit...

Realment el paisatge del Montsec és especial, però des que escalo... la meva perspectiva ha canviat per sempre i la meva vista és queda sempre com engantxada a aquelles parets, verticals com poques i amb la seva aureola de difícils i mitiques vies!

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Gatsaule, aquesta és una meravella.
A aquest Montsec crec que li és d'aplicació el títol que va donar en Grabulosa a la seva obra sobre la Garrotxa: "Un país aspre i antic".
I més enllà de la ferrada -déunidó el desplom!- on ara ja em tremolarien les cames, la Pertusa és un inconvenient: cada vegada que hi he anat m'ha fet una mandra infinita deixar aquell lloc per a seguir la excursió. Em corprèn la seva bellesa.
Ara no ho sé, pel què diu el primer comentarista, però el Mas Carlets servia de refugi, fins i tot la gent hi deixàvem sopes de sobre, fruita seca, etz. pels que vinguessin darrera.
Ui, m'estic allargant massa. Només una altra cosa, l'ombra: no serà que et recorda que no has de donar massa feina al teu àngel de la guarda?
Aquesta primera fotografia de la Pertusa és magnífica!

Gatsaule ha dit...

Si, noi, em va agradar molt la Cast..., tot i no ser molt de ferrades... I no sé de què li ve el nom!

Mingo, les ferrades són una altra manera de pujar pels llocs,i per nosaltres sempre són fàcils. Per això és agraït de trobar-ne alguna de dura i maca alhora...

Lux, doncs ja saps què has de fer! És ben senzill...

Carai, Xiruquero, em faràs posar vermell!! M'agrada veure que coincidim en la meravella del lloc que, curiosament, sol estar ben tranquil! I intento que l'àngel tingui poca feina..., anava ben assegurat!

Del mas poca cosa puc dir, també estava ben solitari!

Petrus ha dit...

Joan, diries que la Teletubbies és apta per anar-hi amb nens? A la web sí que s'hi veu una criatura, però igual no és ni allà.

Gatsaule ha dit...

Pere, semblava tombada i molt equipada, des de baix. Però tens raó que no se sap mai...

En tot cas si no t'agrada, sempre pots recular una mica i pujar per l'Olmo-Soler, molt més senzilla!

Becki ha dit...

Uuuuuuf uf! Em sembla que abans d'aquesta aniré a la Teletubbies, q m'ha sembla més "assequible". Un petunassu!!!

Gatsaule ha dit...

Becki, diria que una alpinista com tu no s'ha de posar barreres..., però facis la que facis, el què és bonic és el lloc!