Dent d'en Rossell, via Tardor d'en Nebjeperura

Aquest matí hem pujat a la Dent d'en Rossell amb en Mohawk i en Jortx. Per la seva alçada propera als 2.000 m, la teníem per una via d'estiu. Ara ja no la hi tenim, avui ens hi hem literalment rostit! Sort que anàvem tardet i a la segona part de la via l'ombra ja ens ha acompanyat....

Però la veritat és que la paret m'ha agradat, la roca és bona i les fissures que vas trobant permeten una bona autoprotecció, quan sembla que cal. Avui hem fet la Tardor d'en Nebjeperura (a sobre hi he copiat la ressenya d'Onaclimb), que potser és de les més repetides. Fins i tot hi hem trobat una altra cordada!

Potser la pega de la via, i sembla que de la paret, és la gran quantitat de vegetació que hi trobem. Tot i que no molesta massa, si que trenca la continuitat de la roca i en alguns passos les herbes se't fiquen al nas.

La via comença seguint unes plaques compactes (a sobre), per entrar en una mena de diedre xemeneia (a sota) que s'acaba transformant en xemeneia desplomada. En aquest llarg es resumeix la tònica de la via: roca compacta, bones preses i verticalitat.

De tant en tant apareixen uns trams vermells, degut a esllavissades, on la roca recorda més el granit del Mont Blanc que el gneiss del Ripollès, com en un tram del segon llarg (a sobre). Aquí no hi ha vegetació, però la roca és llisa de mala manera.

El tercer llarg (a sota) comença amb un diedre fi, i amb un flanqueig en un tram de roca vermellosa, on s'hi pot apreciar la seva poca adherència.

Però segurament el pas més conegut de la via és l'inici del quart llarg i el seu desplom fotogènic.... Precisament és l'únic pas difícil del llarg.

Després la via flanqueja a la dreta (a sota) i puja per travessar un sostret amb unes preses gegants, que permeten de fer-lo amb una certa comoditat. Tot el llarg és molt vertical.

Després ja només queda acabar de pujar fins a la pista de Fontalba, una pujada suau que es fa molt ràpidament i que et torna al cotxe.