Cingle de la To, vies Rialles i Diedre Dolomític

Ahir al matí vaig anar a fer d'amfitrió on més m'agrada: al Cingle de la To. I és que amb l'Albert encara no havíem tingut l'oportunitat d'anar-hi, i tantes ganes tenia ell d'anar-hi, com jo d'ensenyar-li.

Descartat l'esperó Delator, no sabia massa per on començar, i vam anar a la Rialles, la via que vam obrir junts amb el Llorenç i que encara no havia repetit sencera.

Reconec que em va tornar a agradar molt via, amb un primer llarg més brut però amb trams molt bons, i amb un segon llarg molt ben trobat, i on les dificultats van baixant a mesura que puges.

Llàstima de la pluja del vespre anterior que havia deixat a les molses absolutament xopes! Crec que això incrementa la dificultat almenys mig grau... Tot i ser la primera vegada al Cingle, l'Albert s'hi va adaptar ràpidament, i va disfrutar molt la via.

Però el matí encara donava de si i ell no volia marxar sense tastar el mur central, on hi ha l'essència d'aquesta paret. Així que vam rappelar fins a la feixa i ens vam ficar al Diedre dolomític que, segons em va reconèixer ell mateix, fa honor al seu nom.

Aquesta via d'un sol llarg, és força més difícil que l'anterior i molt més sostinguda, amb una roca molt franca però d'una verticalitat absoluta (a sota, l'Albert al mig del llarg). Sort de les bones preses que vas trobant contínuament... Un llarg on cal donar la talla i on el domini de l'autoprotecció és bàsic per sortir-ne ben parat.

Des de dalt ens miràvem el recorregut final de l'esperó Delator, que ha de ser la propera que vinguem a fer!