CADE a la Miranda de la Portella

Tot i que a molts escaladors no els hi agrada repetir vies, reconec que a mi no em fa res i, fins i tot, en molts casos m'agrada. Per un costat la meva manca de memòria fa que després de més d'un any d'haver-la fet, sigui com si la tornes a descobrir de bell nou. Però per altra banda també recordo coses sobre la via, coses que fan que la gaudexis o pateixis de manera diferent.

Tampoc s'ha de descartar el fet d'acompanyar-hi a algun amic, quan en tens un bon record. És el que em va passar aquest dilluns quan vam anar amb el Toni a la CADE, ell no l'havia fet i jo en tenia un molt bon regust de la darrera vegada.

Aquest dilluns el temps era força insegur, però curiosament l'altra cordada que hi havia en tot Agulles també es trobava a la mateix via. Per més casualitat, resulta que qui comença a escalar quan nosaltres arribem és en Pep Climent, que conec des de fa ben poc, però amb qui ja s'ha establert aquella relació tan especial que tenim els escaladors entre nosaltres.

Després d'un primer llarg curt i bàsicament en artificial, arriba la perla de la via, una xemeneia que a tot arreu diuen que és de IIIº. Per nosaltres és la tercera xemeneia en conglomerat en menys d'una setmana, i hi arribem disposats a passar-la bé.

La veritat és que pensava que recordaria quin era el millor camí per 'linterior, però la memòria em va jugar una mala passada i ho vam haver de descobrir un altra cop...

Com que estava escrit que ens tornaríem a mullar, a la sortida de la xemeneia va començar a ploure. No hi ha res com deixar la motxilla i el xubasquero al cotxe perquè les possibilitats de pluja augmentin de forma evident!

Ens mirem el tercer llarg i veiem que la roca ja està ben mullada, però recordo que és un llarg ben equipat, així que tirem amunt.

El Toni té un bon dia i, tot i la patinosi extrema de moltes preses, se'n surt la mar de bé. Després, anant de segon, estic a punt de relliscar unes quantes vegades, però també aguanto.

El quart llarg patim pel pas desplomat de la sortida, però arribem a dalt sense més problemes que un augment de la incertesa. El cim ens rep amb una vista molt maca d'Agulles, totes ben mullades, i les boires que s'arrosseguen per les fondalades.

Ens mirem les Agulles, les que vam escalar la setmana passada, i les que tenim ganes d'anar ben aviat.

Llavors para de ploure. Almenys tenim un retorn tranquil cap al cotxe.