Retorn al Cingle

Després del repós del dissabte per les ventades, aquest diumenge ha començat amb una espectacular sortida de sol, que anunciava bon temps. Així que he aprofitat per pujar fins al Cingle de la To.

Desde l'accident que no hi havia anat i em quedava el rau-rau d'una feina pendent. I és que de totes les vies del Cingle, n'hi ha una que la vaig equipar per dalt, la Llop solitari, i m'havia sortit un segon llarg que feia més de 60 m sense adonar-me'n.

Ja vaig explicar els motius en el seu moment, i espero que alguna vegada se'm pugui disculpar aquest error d'aprenentatge. La veritat és que va tenir la seva utilitat, perquè em va servir per creure realment que podia obrir per baix a qualsevol lloc del Cingle, encara que anés tot sol!

Avui el Cingle estava especial bonic, amb neu a les parts més planes de la solana, i a tota la carena i l'obaga. Neu que a la pujada estava glaçada, però que m'ha fet patir a la baixada.

He agafat el material, he pujat a dalt i m'he despenjat fins a mig llarg, per veure el lloc més idoni per muntar-hi una segona reunió de paret. Al final, m'he decidit per una terrassa prou còmode, al bell mig de la placa final, una vintena de metres per sota de la carena.

Ha quedat una bona reunió, amb dos parabolts molt ben posats, i amb opcions fàcils al costat per afegir-hi alguna peça que la reforci o per evitar el factor 2 del primer.

Llavors he tornat a sentir les mateixes sensacions que ja creia oblidades, d'anar pujant poc a poc,, treballant els moviments, ben sol, en aquesta roca tan especial on m'hi sento com a casa.

El braç encara el tinc adolorit, em manca força i hi ha alguns moviments que encara em costen, però ara ja puc dir que m'he tornat a sentir escalador!