Pic de l'Alba, des de l'Hospitalet

El pic de l'Alba (a sobre, 2.784 m), situat al bell mig del triangle format pel Nerassol, el pic d'Escobes i el pic de Rulhe, és un d'aquests cims poc coneguts que et demanen tenir un esperit de veritable alpinista per tenir possibilitat d'èxit. Almenys a l'hivern.

També cal que les condicions de neu acompanyin, i aquest dijous, després de les nevades del dimarts, amb en Piter ens hi vam atansar. El fet de poder sortir des de la mateixa boca nord del túnel de Pimorent, ens assegurava tenir poc problemes de trànsit.

La pujada inicial pel bosc ens anava deixant bones sensacions, un bon gruix de neu pols molt freda i seca ho recobria tot. A més, a sota hi havia neu vella ja endurida, que feia de base.

Almenys a les obagues, que en algunes solanes s'hi veien allaus de fons que no feien massa gràcia (a sota).

D'aquest cim no teníem massa referències ni cap ressenya d'esquí, però d'ascensions a cims veïns ens semblava que era esquiable.

L'aproximació la vam fer per la vall d'Arques, fins trobar-nos a sota de la gran pala del Pedourres (a sobre), on vam anar girant cap a la portella de Siscar, de cara al bonic pic de Regalecio (a sota). No cal dir que la neu es mantenia pols i que el fred continuava ben intens, si podíem anar pel no ens ficàvem a l'ombra, encara que ens costés algun revolt.

Anant en cotxe, la temperatura a la Cerdanya ja ens va avisar que passaríem fred: va arribar a marcar -16ºC!

Després de voltar el Regalecio i la seva cresta nord, ens vam trobar amb una sorpresa desagradable, i és que totes les canals esquiables que portaven a la carena estaven tallades per una mena d'esquerdes, iguals a les de les geleres (a sobre). Aquí no hi ha geleres, ni esquerdes, així que era ben evident que devia ser una qüestió de compactació de la neu.

Vam estar molta estona reflexionant i plantejant-nos la possibilitat de girar cua, però finalment vam poder pujar per un extrem, arran de roques, tot i el fort pendent i les infinites zetes que vam haver de traçar (a sota).

Aquest va ser el tram més exposat de la pujada, juntament amb un flanqueig molt aeri en neu dura. Darrera nostre, ja albiràvem la cresta cap al pic d'Escobes (a sobre) ben a prop. I després d'una breu cresta de roca i neu, ens vam trobar a la carena cimera.

Dalt de tot ens va rebre una aire fi i molt fred, però el dia es mantenia excel·lent i nosaltres estàvem molt contents de com estava anant tot plegat. Al nord, s'aixeca imponent el pic de Rulhe (a sota) i ens el mirem per algun altre dia.

La baixada tampoc la teníem molt clara, però jo recordava un corredor molt marcat pel vessant sud que podia ser esquiable. Ens hi vam posar amb cura, no sabíem com estaria le neu. I al final va resultar ser una meravella de dalt a baix, tot i el fort pendent, sobretot a la part superior.

En la imatge de sota, del dia del Roc Melé, es veu millor com és la baixada.

Llavors ja no estàvem contents, sinó més aviat eufòrics: quina meravella!

Només quedava la llarga baixada de la vall de Siscar, cap a la cabana de les Besines i retrobar les traces de pujada. Fins i tot la baixada pel bosc fins a l'Hospitalet va ser fantàstica. Un dia ben rodó!

El recorregut és llarg i el desnivell d'uns 1.400 m, en total vam trigar 7 hores a fer la volta. A sota us deixo el recorregut i, al wikiloc, el track.