Aiguilles Crochues

Les Aiguilles Crochues (2.820 m, a sobre), és un dels pocs cims del massís de les Aiguilles Rouges on s'hi pot arribar amb esquís. Això, i el fet de trobar-se al capdamunt de la vall on hi ha el bonic llac Blanc, va ser determinant per encaminar-m'hi durant la segona sortida d'esquí que hi vaig fer.

El punt de sortida és el mateix que en la sortida anterior, el cim del telecadira de l'Index. Des d'allà, un llarg flanqueig descendent (a sobre), on cal anar amb compte de no caure, et permet d'arribar fins un punt de pas cap a l'altra coma, on ja poses les pells.

Aquest dia, la previsió no era tan bona com la resta de la setmana. I em va agradar veure com damunt de la Verte s'hi formava el famós barret (a sota), que tan bé es descriu en les noveles del guia Roger Frison-Roche com a senyal evident d'empitjorament del temps.

Per sort, el dia es va aguantar i fins al vespre, que tan sols van caure alguns flocs de neu, no es va notar el canvi.

La pujada cap al cim no té massa problema, una bona traça permet de pujar còmodament els escassos 600 m de desnivell que hi ha. Tot i que la part final es va fent cada vegada més estreta i més pendent (a sobre, amb el llac Blanc al fons).

Dalt del cim em trobo a quatre alpinistes que s'equipen i continuen per l'aresta per baixar a la coma del vessant nord (a sota). Una cordada comença a baixar, però en la segona hi ha un moment de crisi: un dels components es nega a continuar pel risc que hi veu. I és que l'aresta és aèria, la neu bastant tova i la roca molt trencada.

Per un moment em passa pel cap intenta ocupar el seu lloc, realment em fan molta enveja, però no vaig equipat ni mentalitzat i me n'estic. També em sembla que potser és massa aviat, per fer aquest tipus de sortides....

La baixada és una meravella, la neu pols i l'entorn ajuden a trobar-s'hi i gaudir intensament de la sortida. Arribo al llac Blanc i el travesso pel bell mig (a sobre). Al fons, el vell refugi i la imatge inconfusible de la Verte i els Drus.

Enllaçant pales i algun flanqueig, s'arriba sense massa problema a les pistes d'esquí, on acabo d'aprofitar el dia.

Baixar esquiant per les pistes sempre és una activitat força avorrida, però de tant en tant es troba alguna baixada plena d'interès i que no et canses de fer. És el que em va passar amb una pista negra que surt del mateix cim del Brévent, molt divertida, i que passa per sota mateix de les roques d'escalada esportiva (a sobre) i de molts cims i agulles ben coneguts, com els estètics Clocher i els Clochetons de Planpraz (a sota), que va popularitzar en Gaston Rebuffat.

Després, ja només queda tornar a Chamonix a prendre algun vi calent per brindar pel bon dia que finalment he tingut!