El diedre Blanqueta és una altra d'aquelles vies perseverants, passen els anys i no s'esborra de la llista. Per un motiu o altre no hi havia pogut anar, fins que finalment, i aprofitant que passava per allà, m'hi he arribat tot sol.A sobre he deixat l'itinerari aproximat i la ressenya de la FEEC per qui no la tingui, tot i que crec que és de les vies conegudes. Roca bona i un pelet sobada en alguns passos, ben equipada i amb bones possibilitats de posar coses si es vol (sobretot friends mitjans), via directa al cim i accés ràpid des del cotxe.
L'inici de la via és força clar, al diedre central de la Pala Alta, damunt mateix de la pista (a sobre), on ja s'hi veuen els parabolts. Al principi la roca és especial, gres i microconglomerat fissurat, però cap a munt va canviant a calcària cada vegada més compacta.Tot i que la ressenya marca 4 tirades, les dues primeres es poden enllaçar molt bé, sobretot anant tot sol que les cordes no freguen, així que ho he fet en 3 llargs, el primer de 60 m. Cal remarcar que al mig de les altres dues tirades també hi ha reunions intermèdies, així que la via es pot fer en 6 llargs (a sota, la placa del segon).
Una cinglera del Prepirineu un dia asolellat és sinònim de voltor, i han vingut puntuals a la cita (a sobre). De tant en tant, es deixaven caure a tota pastilla ben a prop, i feien una sensació força impressionant. Però estan a casa seva....El tercer llarg el pots atacar lleugerament per la dreta (IV sense assegurar) o una mica per l'esquerra (V amb 1 parabolt) abans d'entrar al diedre. Llavors ja és un joc de fissures i una escalada genial amb les cames obertes.
El darrer llarg (a sota) és un diedre encara més perfecte que m'ha agradat molt. De fet, per un petit problema amb la corda que no vé al cas, l'he hagut de pujar tres vegades. I les tres vegades l'he disfrutat molt.
A part dels voltors també hi he trobat altres ocellets que m'han tingut entretingut. Entre ells un estol de gralles que he anat sentint tota la pujada i, que dalt del cim, m'han regalat una petita dansa:Tot marxant, he entès perquè a aquesta muntanya l'hi diuen el Mont-roig (a sota).
10 comentaris:
Fa molt bona pinta aquest diedre de l'ultim llarg.
Una pregunta...amb el silent, vas tota l'estona amb l'esquella penjant?, no es incomode?
salu2
flx
Ei Gatsaule!
Quina enveja d'escalada... en solitari, però acompanyat del silenci, del ocell més majestuós que ens podem trobara la paret, de la dansa dels ocells... A veure quin dia puc viure quelcom de semblant!!
Felicitats per l'escalada i la Pau que es respira en l'article!!
Com diu la Raquel, quina enveja... Tot plegat. Enhorabona per l'escalada.
Molt maca la via.... la vig fer fa un parell d'anys....
Una abrçada i a veure si kdem i fem algun coseta....!!!!
il
Cert! bons records en aquesta via! val la pena perdre-hi un matí!
Impreisonant l'espectacle que et va oferir la natura! on fas la reserva del seient?!?!?
algun dia ho hauria de provar aixó d'anar sol....ejem ejem quina feinada!
Gatsaule, mira que jo treballo poc, però és que el teu cas ja supera totes les espectatives.
Quan sigui gran vull ser com tu!
Ciao!!!
Realment s'hi estava bé, quines tardes més magnífiques que ens està fent, aquest novembre. I aquestes raconades del Prepirineu són genials !
Flx, el Silent no em molesta gens, si portés baudrier de pit llavors no penjaria. De tant en tant rasca a la paret i poc més.
Pescador, el dia que vulguis ! I a veure si ens expliques l'aresta idíl·lica.
Kutres, el dia que vulguis et canvio el silent partner per l'Antxi ! I escalem de costat, que a mi no m'agrada perdre'l de vista !!
Ei, Ozzy, que jo treballo molt, però aprofito quan no treballo !
joan, es veu una via preciosa! i quin paratge.... bufff!
precios el Mont-roig, quin nom més ben trobat eh? :)
Felicitats per l'escalada! Aquesta m'he l'apunto per quan el meu amic silenciós i jo estem preparats.
Publica un comentari a l'entrada