24 de nov. 2007

1997, paret sud de la Barra dels Ecrins

Repassant fotos antigues mentre reposo el peu, he vist que aquest estiu va fer 10 anys que amb el Pep i l'Albert ens en vam anar a la paret sud de la Barra dels Ecrins (4.101 m, a sobre), una muralla d'esquistos que cau a plom 1.100 metres des del cim més alt del massís de l'Oisans.

Coneixent-nos com ens coneixem, vam planejar l'escalada amb dos bivacs, després de comprovar que un bivac és gairebé obligatori per tothom. Això ens va fer escalar amb un bon armari a l'esquena, carregats amb menjar, sac, i material tant de roca com de neu.

Després de dormir al costat del cotxe, vam sortir de matinada des del Pre de Mme. Carle cap al peu de la paret travessant el glacier Noir. Al cap d'unes 3 h, s'arriba a un costerut però fàcil corredor de neu que cal remuntar ràpidament (a sobre), pel risc de caiguda de pedres.

Al peu d'un triagle rocós, comencen les dificultats de roca (a sota), 3 o 4 llargs de IVº que et porten a la gelera penjada.

La gelera penjada (a sobre), nosaltres la imaginàvem diferent, almenys vista des de sota tenia un aspecte menys ferotge. La neu no estava molt dura i, tot i que aquí la roca és molt descomposta, vam preferir flanquejar-la per la rimaia superior per poder fer les reunions més o menys ben assegurats.

Després vam travessar un tram de roca, també de dificultat moderada (IV) però la prioritat ja era buscar alguna terrassa per fer el primer bivac abans no ens enganxés la nit.

Davant nostre véiem com el sol anava deixant enrere el massís de l'Ailefroide, amb la característica bretxa del Coup de Sabre a la dreta (a sota).

El bivac el vam fer a les darreres terrasses abans d'un altre tram nevat, així ens asseguràvem la disponibilitat d'aigua (a sobre). Més amunt (a sota), encarem la part final i més sòlida de la paret, i on es concentren tant les dificultat tècniques, com la complicació de trobar l'itinerari.

No cal dir que en tota l'escalada no vam trobar ni un trist clau.

Mica a mica, la paret s'anava redreçant, i un flanqueig en un mur força compacte (V+) ens va posar a prova. A nosaltres i a les nostres espatlles.

Per reduir pes no portàvem els gats, sinó que vam preferir fer tant l'aproximació, com les escalades en roca, neu o gel, amb les mateixes botes. I per fer això no hi ha millor alternativa que unes bones cletes !

Com era previsible, al final ens vam emmerdar i confondre, cosa que li passa a gairebé tothom en aquesta muralla tan gran sense referències clares. Això ens va fer sortir per un corredor glaçat a la dreta del cim (a sobre), en un esperó nevat que vam anar remuntant a la llum del capvespre (a sota) fins la carena principal.

En un racó entre neu i roca vam instal·lar el segon bivac, després de veure que si ens instal·lavem al còmode refugi dels Ecrins, situat uns 800 metres més avall, ja no faríem cim.

No vam gosar sortir del sac i deixar el bivac fins que no ens va tocar el sol de ple. Mentre començàvem a pujar cap a la Barra (a sobre), véiem com la major part de la gent que sortia del refugi seguia la traça del Dôme de Neige (a sota).

Una rampa final molt dreta i glaçada, però curta (a sobre), ens va deixar al cim de la Barra (a sota).

Davant nostre s'obria tot el panorama de cims i geleres d'aquest massís (més avall), amb la Meije al fons.

10 comentaris:

Ozzy ha dit...

Ei Gatsaule, això si que és alpinisme de veritat. La paret sud de la Barre!
Jo vaig pujar el Dôme de Niege i quan vaig veure l'aresta de la ruta normal a la Barre, ja em vaig cagar.

Ciao!!!

Mohawk ha dit...

Quin crack!!

Tot i que al vivac us deurieu enrecordar de les estufetes i les mantes del refu, eh!

;)

Gatsaule ha dit...

La llàstima és que ens perdéssim i no sortíssim directes al cim, però llavors potser si que hauríem passat la nit del lloro ! Afortunadament ens va fer molt bon temps.

Star Fisherman ha dit...

Colloooooooooons!
Kina enveja!
Jo he la Dome per la normal..... però això vostre és una passada....
M´has de dur a fer algún corredor akesta temporadaaaa!!!
Com va la recuperació???

Petrus ha dit...

Caram, quina enveja! Aquest Juliol passat vàrem fer un intent a la normal de la Barre. Arribats al càmping la tarda del dia d, la meteo pintava malament per al dia de cim (d+2) i vàrem intentar fer-lo tot des de baix el d+1. Malauradament, el mal temps es va avançar i també ens va enxampar i cap avall...

Però això vostre són paraules majors. Felicitats, sí senyor! Per cert, és
aquest
el vostre itinerari?

Gatsaule ha dit...

La recuperació va progressant adequadament, però encara tinc el peu molt adolorit. I si neva, ja pots començar a pensar quina anirem a fer !

Nosaltres no vam anar pel pilier, sinóper la paret de més a la dreta. La sortida havia de ser la mateixa, però ens vam liar.

jaumeppiqueras ha dit...

Quina aventura! això és Alpinisme del bo, ara, no us envejo, amb tot el fato a l'esquena deuria ser molt pesat...la meva ascensió a la Barre la vaig fer pel coll Lory recorrent tota la llarga cresta fins el cim i retorn pel mateix lloc, res a veure amb la currada vostra, però això sí molt elegant i que recomano, ja que excepte el primer tram del coll,la resta és una cresta que es deixa fer.
Espero que ens vagis delectant amb altres aventures aprofitant la teva, espero, curta parada tècnica.

Kutrescaladors ha dit...

Quins collons!!!

i quina enveja!! no crec que mai m'hi posi en aquests fregats!
i com diu en Jaume, amb la motxilla....fins als topes...ni pensar-hi!
Ens veiem aviat!
Cuida't!

tinkpor ha dit...

Bueno ja he llegit que poc a poc et vas recuperant.

Quines aventures i quina enveja (sana)més gran.

Desprès de llegir aixó vaig a acariciar una miqueta els piolos, a veure si aquests any els puc clavar...encara que no sigui en un lloc tan alt i tant maco.

Recupera`t!!

Gatsaule ha dit...

Si, el més dur en aquests casos és el motxillot ! Però l'opció d'anar carregats i lents ja la vam prendre de manera conscient..

A veure si aquest hivern podem tornar a treure els piolets a passejar, que l'any passat els pobres es van quedar amb les ganes !