1996: couloir Couturier a l'Aiguille Verte

Poca cosa puc dir de l'aiguille Verte, o millor LA VERTE, en majúscules. Un dels cims més impactants del massís del Mont Blanc. 4.121 m d'alçada i cap via fàcil, una petita piràmide nevada que te la miris d'on te la miris no saps com agafar-te-la, i després no te la pots treure del cap.

Ja l'any 81 la vam intentar, però el mal temps i les altes temperatures ens van fer recular. Al refugi, mentre ens lamentàvem de la mala sort, van passar uns alpinistes que venien del Couturier i que les havien passat putes a la baixada per la neu massa tova. Sense saber-ho, aquell dia va començar el nostre idili amb aquest corredor.

Així que els mateixos protagonistes, l'Albert i jo, l'estiu del 96 vam aprofitar una finestra de bon temps per anar al corredor Couturier (a sobre), 1.000 metres vertiginosos que pugen directes a la cúpula somital.

L'aproximació és còmode, el telecabina dels Grans Montets et deixa a més de 3.200 m i es bivaqueja a la mateixa estació. Mentre esperem l'hora d'anar a intentar dormir una estona, ens fotografiem amb la Verte al darrera des la terrassa (a sobre), i ens entretenim observant els jocs dels núvols a la cara nord del Dru (a sota).

A mitja nit sortim dels Grands Montets, flanquegem fins el peu del corredor, i abans de travessar la rimaia ens encordem. Cau força neu de dalt i fa vent i fred. Quan estem dubtant si pujar encordats o si plegar les cordes, ens adonem que el pendent no és amb neu, com esperàvem, sinó que es troba pràcticament tot glaçat.

Això ens obliga a progressar tirada a tirada, muntant reunions i assegurant amb cargols de gel, Així més de 30 llargs !

Anem lents, la claror de dia ens agafa força baixos (a sobre), i a mig corredor ens toca el sol de ple (a sota).

Els moviments són sempre els mateixos, clavar i progressar, i de tant en tant posar algun cargol, però anem amb compte, tampoc cal provar-ne la solidesa si no és estrictament necessari. A les reunions perdem temps fent petites banyeres per reposar els bessons i estar-hi més còmodes, això ens angoixa i quasi no tenim temps ni de beure aigua.

En tot el recorregut l'ambient és increïble, estem molt feliços de progressar per aquest itinerari directe i elegant que no sembla que s'hagi d'acabar mai !

Arribem al cim a les 3 de la tarda (a sobre), portem 15 hores seguides i ens sentim cansats. Mengem una mica, bevem, fonem neu per omplir les cantimplores i gaudim de l'espectacle. Com ara el Mont Blanc o la paret nord de les Grandes Jorasses que se'ns ha aparegut arribant a dalt (a sota).

Sabent que no tenim temps per perdre, enfilem la delicada aresta del Moine (a sota) per arribar fins el coll, on comença la segona part: la baixada pel corredor Whymper. Són 600 metres fins la rimaia, amb trams de 55º de pendent, i després encara ens en queden 800 m més fins el refugi de Couvercle.

I ens va anar bé, pero pels pèls, se'ns va fer de nit just als rapels de la rimaia, però vam poder arribar al refugi sense problemes. Només ens sentíem cansats. Cansats però molt satisfets !