23 d’oct. 2007

Circ de Lescun: Petretxema, Mesa de los Tres Reyes i Anie

Aprofitant que aquest divendres tenia festa i per gaudir plenament del darrer cap de setmana d'horari d'estiu, vaig marxar tres dies al circ de Lescun amb la Clara per acabar-lo de conèixer, pujant a tres dels seus cims principals, tot fent una travessa circular de dos dies i una ascensió el tercer.

El circ de Lescun es troba al pirineu occidental francès, al nord de la frontera entre Navarra i Aragó, i té un fàcil accés des de la carretera que travessa el Somport. Un dels seus atractius principals són les agulles d'Ansabère (a sobre), on em vaig estar mirant els seus difícils "spigolos" per una propera vegada.

L'altra atractiu evident de la zona són les fagedes i els seus colors de tardor (a sota), que aquests dies estaven en el seu punt àlgid.

Al peu de les agulles, la cabana d'Ansabère està ben condicionada per ser un punt d'accés a les vies d'escalada, tot i trobar-se a menys d'una hora i mitja del cotxe (a sobre). L'entrada a la cabana té un rètol que no deixa de ser curiós (a sota, casa dels privats d'amor), tot i trobar-se en un lloc idíl·lic.

Pujant al coll d'Ansabère, la visió de l'spigolo de l'agulla petita és força impresionant (a sobre). D'allà, ens vam enfilar en poca estona fins el cim del Petretxema o pic d'Ansabère (2.360 m), enganxat a l'agulla gran que és 17 metres més alta i inaccessible sense escalar-la.

Des del cim del Petretxema (a sota), com des de tots aquests cims de la zona, la vista s'estén àmpliament sobre tot el pirineu occidental i el sud de Navarra. A sobre veiem el Balaitús, les Frondellas i el Midi d'Ossau darrera l'Ayous.

Baixant cap el refugi de Linza, al capdamunt de la vall aragonesa d'Ansó deixem enrera el Petretxema (a sobre), i ens quedem observant com s'entretenen les vaques solitàries quan el bou no les hi fa cas (a sota).




L'endemà deixem el refugi tan aviat com es fa clar (a sobre) i retornem una mica sobre les nostres passes d'ahir per anar cap a la Mesa de los Tres Reyes, el cim més alt d'Euskalerria (2.444 m) i on la llegenda diu que s'hi trobaven els reis d'Aragó, Navarra i Bearn per negociar entre ells. Però és evident que deu ser una llegenda, tot sabem que als reis no els agrada massa això de la feina !

A mesura que el dia s'aixeca ja veiem que avui també farà molt bon dia (a sobre) encara que després ens sorprèn el fred i el vent, un vent fort de nord-est que aquest pi sec potser ja ens anunciava (a sota).

Dalt del cim, enmig d'un temporal de vent i fred, ens mirem la curiosa maqueta del castell de Javier (a sobre) i ens fixem amb la silueta del pic Anie (a sota), on anirem demà.

A les valls, les fagedes són les protagonistes absolutes d'aquesta tardor, tant a la part baixa de la vall d'Anaye, que ens retorna a Lescun (a sobre), com a l'inici del camí que puja a l'Anie des de Labérouat (a sota).
Labérouat és un refugi i un centre d'esquí nòrdic on s'hi accedeix fàcilment des de Lescun per pista asfaltada. D'aquí surt un dels camins per pujar a l'Anie (a sobre, és el cim de més a l'esquerra) que segueix, a l'inici, el GR-10.

El camí és força clar, però per si de cas, algú s'ha encarregat de reforçar la senyalització amb pedretes (a sota).

Una de les característiques més curioses d'aquesta zona, és el gran desenvolupament dels fenòmens càrstics que trobem en les calcàries que ho dominen tot. De fet, molt a prop d'aquí es troba l'avenc de la Piedra de San Martín, un dels més profunds del món amb els seus 1.342 m de fondària i més de 50 km de galeries (a sota, detall del carst que es transforma en un laberint on no podem perdre les fites si no ens volem trobar tallats per algun avenc i, a sobre, el cim i l'aspecte general del carst).

El fenomen càrstic és tan important, que fins i tot al mig de les pastures s'obren dolines (a sobre), que no són altra cosa que una mena d'embuts format pel colapse del subsol produït per la disolució de les calcàries, per on l'aigua s'infiltra ràpidament dins el sistema càrstic.

El cim de l'Anie (2.507 m) és el més alt de la zona, i es troba íntegrament dins de territori francès. Una de les imatges més curioses des del cim és el pic de Péne Blanque (a sota), que des d'aquí destaca clarament.

En un altre dia magnífic però també molt fred, ja només ens queda retornar a Lescun i acomiadar-nos d'aquesta vall.

A sota, us deixo les rutes seguides:

7 comentaris:

Vlady ha dit...

Que hay Gatsaule:

Buenisimas fotos todas. ;)

Salu2

Mohawk ha dit...

Impressionant Anie i la Pierre, hi vam estar fa dos anys amb la Selene i vam alucinar... de fet, dissabte anant cap al Balcó de Mar els hi comentava als companys que allò era com el pic d'Anie, que si caus a algun d'aquells forats t'han d'amputar la cama, ja,ja,ja...

Per cert, això és diu lapiaz, oi?

;)

Xavi ha dit...

Com sempre, excel·lent article i magnífiques fotos. La zona i la ruta es veu molt bonica. No et van entrar ganes de fer l'Spigolo?
Records!

Gatsaule ha dit...

Si, el lapiaz és aquesta estructura superficial tan foradada. Al Garraf també n'hi ha trams que ho és, però molt més petit.

I si algú em vol acompanyar al Spigolo algun dia.......

Mohawk ha dit...

Quan facin el telefèric, jo t'acompanyo :P

Pekas ha dit...

Un placer leer este artículo en este día gris viladrauenc... :-)))

Un post muy completo e interesante... zanquiuses..!!!! :-)

jaumeppiqueras ha dit...

Fa de mal caminar aquest país, i sobretot no et surtis del camí, que llavors no en surts! M'hi vaig passejar un estiu per aquestes valls i vaig disfrutar molt, també a l'hivern val la pena, fa anys anava a la Marxa de Belagoa, i ens marcaven uns itineraris espectaculars, fins i tot vàrem pujar l'Anie amb esquís fins dalt.
Les Agulles d'Ansabere impressionants, ja m'agradaria acompanyar-te a l'Espígolo, però em sembla que hauries d'anar sempre de primer...n'haig d'aprendre molt encara per aquestes aventures.