No vam anar a lluitar contra els elements...

Tal i com comentava en el darrer post, vaig marxar tres setmanes als Alps amb uns objectius molt concrets, pels quals m'havia preparat a consciència. No n'he aconseguit cap dels tres, per tant caldrà tornar-hi amb millors condicions...

La primera setmana ens vam instal·lar a la bonica Auronzo (a sobre), amb en Mohawk i l'Ozzy, prop de les Tre Cime que es poden veure al fons, I la pluja ens va fer una rebuda diguem que espectacular !

La Comici de la Cima Grande (a sobre) s'havia convertit en el torrent de desguàs de la cara nord, i ja la vam abandonar d'inici. I amb el Mohawk amb problemes d'esquena, amb l'Ozzy ens en vam anar a pujar al Monte Paterno (a sota) per la ferrata De Luca Innerkofler baixant per la cresta del Bodenknoten.

Una sortida tan interessant com espectacular i poc complicada que ens va deixar molt bon gust de boca.

Després d'un altre dia de pluja, les previsions auguraven bon temps pel darrer dia d'estada a la vall. I realment va fer molt bon dia, i a primera hora ens vam encaminar cap a l'spigolo Giallo de la Cima Piccola. Però el que no ens havíen explicat va ser que cauria una forta nevada i que baixarien les temperatures. El cotxe marcava -1ºC i amb el fort vent, l'escalada era gairebé impossible.

A sobre podem veure com estaven les roques del camí quan intentàvem arribar a peu de via.

Així que vam dedicar el dia a fer esportiva, tot i el fred que hi feia i els ruixats que ens anàven saludant. De fet, el darrer ruixat de neu no ens va deixar arribar a les Cinque Torri. A sota podem veure com pateixen els "lolos" als 6b de les Dolomites....

La segona setmana estava instal·lat a la vall d'Aosta amb la intenció, entre altres, de pujar amb el Pep a l'Aiguille Noire du Peuterey per l'aresta sud. Una via llarga i complexa on hi preveiem un bivac.

El mal temps va continuar, i les pluges, a baix, i les nevades, a dalt, també. L'estat de l'agulla (a sobre) ens va convidar a desistir.

Però com diu el lema d'aquest rellotge de sol de la Valseveranche (recorda't de viure) no ens vam deprimir i vam buscar un objectiu bonic, interessant i sense neu. Així que vam poder escalar la via Malvassora (500 m, IV+) del Becco Meridionale de la Tribolazione (a sota, la via recorre l'esperó del mig de la paret sud). Una via genial de gneiss, amb un desnivell de més de 1.000 m des del cotxe fins al peu, garantia de tranquilitat.

La tercera setmana ha tingut un caire més familiar, instal·lat amb els meus fills a Bormio, a la capçalera de la Valtellina, però sense objectius concrets més enllà de conèixer la zona i fer unes quantes caminades.

Una setmana de temps collonut i temperatures altes, i una matinada vaig poder escapar-me sol per pujar al Gran Zebrú (a sobre), un cim amb una cara nord mítica gràcies al Kurt Diemberger i a la famosa merenga que l'encapçalava quan ell hi va pujar.

Ara pràcticament desapareguda.