Aquesta via del Becco della Tribolazione, un cim del massís del Gran Paradiso situat a la banda sud del parc nacional, potser és l'actvitat més rellevant que vaig fer durant aquestes setmanes de mal temps alpí.Es tracta d'una ruta magnífica, traçada sobre les plaques de gneiss de la cara sud d'aquesta muntanya de 3.360 m. Una paret de 500 m (foto de dalt) i una aproximació de 1.000 m més, va ser el que més ens va cridar l'atenció i va resultar una bona alternativa amb el mal temps instal·lat a la part alta de la Vall d'Aosta.
Tot i que la ressenya marca IV+ màxim, reconec que he fet passos de V més senzills que alguns trams de la via, com ara el petit sostre del primer llarg (a sota).
Tal i com podem veure en aquestes fotos del tercer llarg, la roca és molt bona i atractiva i, tot i que l'equipament és escàs, les fissures permeten una bona autoprotecció.
Alguns moments el problema era seguir la via, però ens ho van dir clarament: "Sempre per lo piu facile, solo e cuarto continuo e sostenuto !" Així que més o menys ens en vam sortir. A sobre, al sisè llarg i, a sota, a l'arribada a la darrera reunió abans del cim.
Arribant al cim, apareix al fons el Gran Paradiso (a sobre), i les boires juganeres que van estar acompanyant-nos tota l'escalada, ens van regalar amb l'espectre de Broken (a sota).
La baixada està equipada per rappelar per les espectaculars plaques paraleles a la via, per on han equipat vies que es veuen molt dures (a sota). I la sortida del primer rappel (a sobre) és d'aquelles que fa que revisis bé els nusos, el reverso, el baudrier i tot el que portes abans de tirar cap avall.
Nosaltres hi vam anar sense una ressenya massa clara, seguint les indicacions del llibre del Jordi Lluch "150 escaladas clasicas en los Alpes", de l'editorial Desnivel, i ens en vam sortir. Però després hem vist que a internet es troba molta informació sobre les vies d'aquest cim.I en comptes de sortir del cotxe directament, també vam veure que l'aproximació es pot reduir dormint al refugi Pontese (a sota).
3 comentaris:
Que hay Gatsaule:
Tuve la oprtinidad de contemplar ese jugo que hacen las luces con la niebla en una ocasión hace ya muchos años en León en la cima de Peña Ubiña, pero la sempiterna mala suerte quisó que gastara la última foto de la cámara (de carrete) en la cima segundos antes de tener la visión.
Nunca más lo he vuelto a ver.
Suerte!
Salu2
Hola Gatsaule!
Sembla una vía molt maca, llástima que tinguessiu tanta mala sort amb el mal temps!
Aixó de revisarte tots els components del ràpel abans de comenzar-lo m'ha passat més d'una vegada.
Salutacions!!
Ei! malgrat el mal temps no vau marxar de buit, es veu una aventura magnífica en un entorn salvatge, quina il.lusió !
Publica un comentari a l'entrada