Paret de Diables, Sànchez-Martínez

Després de tants dies d'escalada montserratina, ja tocava provar-ne alguna de les "grans", així que aquest dissabte, amb en Joan i en Joan Carles hem anat a la Sànchez-Martínez de Diables (foto de dalt). La ressenya diu 330 m, 6a/A1, tot i que l'hem fet bé sense pedals. Si que és recomanable portar material per reforçar alguns passos, sobretot tascons i friends de mida mitjana.

Tot just començar (a sobre) trobem una placa de presa petita i no massa bona, sort que l'equipament és molt bo. En canvi al segon llarg (a sota), una xemeneia típicament montserratina de dificultat teòrica baixa, no hi hem trobat absolutament res fins pocs metres abans de la reunió.

El tercer llarg continua per una xemeneia cabrona i es pot enllaçar amb el següent, que puja per una fissura genial, on cal reforçar les proteccions. El cinquè continua per una fissura molt ferma fins una placa de 7a que hem passat en A0 (a sobre, el Joan Carles). L'arribada a la reunió (a sota, el Joan) obliga a fer una sortida en lliure.

Després comença el festival de les línies geomètriques, travessant sostres que semblen tallats amb cisell per damunt d'un buit imponent que sembla que ens vulgui xuclar cap avall. Al damunt podem veure el flanqueig desplomat en diagonal que s'enfila fins la sisena reunió.

El setè llarg és un dels més bonics, tant per les formes rectilínies de la roca, d'un color taronja molt intens, com per la bellesa dels passos d'escalada que m'han recordat un veritable ballet vertical. A més, és un tram ben assegurat que fins i tot permet afegir més proteccions a les existents. A la foto de sobre veiem al Joan poc abans d'arribar a la reunió, i a la de sota, al Joan Carles flanquejant sobre la mirada de la cordada que ens seguia.

Després la via abandona les fissures per afrontar decididament les plaques finals, on l'ambient està garantit. A sobre podem veure als companys del darrera iniciant el novè llarg, i a les dues fotos de sota, l'arribada a la reunió.

Des de la via, la panoràmica sobre el Cavall Bernat i sobre la paret de Patriarques és immillorable. A sobre veiem diverses cordades als llargs finals de la Punsola-Reniu del Cavall.

I com sol passar a vegades a la primavera, no podíem acabar l'escalada sense remullar-nos una mica als darrers llargs abans d'arribar al cim.