Esparreguera a la Roca Gris

Aquesta via és d'aquelles que tens a l'agenda des de fa molt temps, però que no acabes mai de trobar el moment d'anar-hi. Una gran clàssica, i no m'estranya, tant per la roca, com per l'entorn i l'ambient.

Després de llegir les aventures d'en PGB en aquesta via, vaig pensar que hi havia d'anar tan aviat com trobes l'oportunitat, cosa que ha passat aquest diumenge. La Lu també tenia moltes ganes d'anar-hi i, en escalada, n'hi ha prou amb la suma de dues voluntats per fer-ne alguna.

Perquè no se'ns fes de nit, com al Pere, vam anar-hi d'hora, i començàvem a escalar abans de les 10 h, una hora prudent que ens va permetre d'anar a dinar a casa.

La via comença a peu de camí, i els primers metres és una mica trencada. Després millora, però la primera reunió costa de trobar si no saps que hi ha dos parabolts separats més d'un metre al damunt d'un replà. Després ja s'enfila amb una aresta molt maca de V (a dalt, la Lu passant sense problemes). Un pas tonto d'aquells desplomats que no m'agraden porta a un esperó que acaba al cim de la primera agulla.

Des d'aquesta reunió tan especial ve un altre mur de V, tret magníficament per la Lu que estava inspirada, i un curt flanqueig de V-, diuen (a sota, però penso que és IV). La roca es manté sempre genial i fins aquí no cal posar res, l'equipament és més que suficient.

La darrera tirada (a sobre), és molt interessant, una fissura neta de IV/IV+ on els linkcams entraven de conya i sense haver de pensar massa. Al cim (a sota), cal lligar-se a una alsina per assegurar al segon. Per trobar la baixada, cal caminar uns 70 metres per la carena fins una fita que marca la instal·lació del rappel.

Tres rappels (40, 45 i 60 m) per la via Urquiza-Olmo, una via que té bona pinta, almenys de baixada, et deixen altre cop a peu de via després de seguir un tros de canal fàcil. Des d'allà ens entretenim a veure altres cordades que estan arribant a dalt.