Agulles de Perramó, cara nord

A l'oest de la vall d'Estós, sota la tuca d'Escorbets i els pics de Batisielles, flanquejat per les tuques d'Ixea i un rosari de llacs de muntanya que formen un entorn únic, s'aixequen les agulles de Perramó, un monólit granític de dues puntes al que Arlaud anomenava el Dru del Pirineu (foto de dalt).

Tot i que l'aproximació és una mica llarga, s'ha de comptar cap a 3 hores i mitja, la pujada cap als llacs d'Escarpinosa i de Batisielles, es fa en un entorn bonic i molt ombrejat.

Com que no hi ha cap alternativa més fàcil en forma de refugi o cabana, vam optar pel bivac amb tenda al llac superior d'Escarpinosa (2h 15'). Un indret que em va semblar idílic abans de veure els conjunts de llacs que hi ha més amunt.

Després de deixar el material per dormir i el menjar, vam continuar cap als llacs de Batisielles fins al peu de la cara nord. A les dues de la tarda vam encetar l'esperó Central, (a dalt, ressenya aproximada) una via directa al cim pel seu recorregut més llarg, 300 m, amb un dificultat interessant d'entre IV i V.

Ja a la primera tirada, tal i com podem veure a la foto de sobre a la dreta, la roca és un granit extraordinari que recorda al del Parc d'Aigüestortes, sòlid quan no es trenca, amb fractures netes i molt adherent quan no hi ha líquens...

Dels 8 llargs que té la via, nosaltres en vam fer set, enllaçant els dos primers en una macrotirada de quasi 60 m, fent una petita variant per entrar a la reunió: en comptes de pujar per la fissura equipada d'A1 vam forçar en lliure la fissura situada immediatament a la dreta que puja de forma més directa (dos passos de 6a). La sortida d'aquesta reunió és curiosa i atlètica (foto de sota).

Després segueix un llarg curt però intens fins a l'esperó, un altre clarament pel fil de l'esperó més senzill, i el següent és un flanqueig molt bonic i aeri cap a la xemeneia Estasen, probablement un dels millors llargs de la via. Els tres darrers, que segueixen l'esperó i et porten directament al cim, no depassen el quart grau i són realment bonics (a sota, reunió del primer llarg de l'esperó, R-5).

L'equipament de la via és molt just, però vam trobar claus a moltes reunions i en alguns passos clau, el que permet saber que no ens hem apartat de la via. En qualsevol cas, la roca permet sobradament l'autoprotecció durant tota l'escalada (a sota, fantàstica bavaresa de la penúltima tirada).La baixada es fa cap a l'oest, amb una desgrimpada fins la bretxa entre les dues agulles (1 rappel opcional), des de la qual es pot baixar per qualsevol dels dos costats per camins evidents tot i que no són senzills.

El fet d'anar tard, ens va deixar disfrutar dels colors de la posta de sol sobre el massís de la Maladeta (foto de sota). I és que quan escales a Perramó, entre la qualitat de la roca i la bellesa de l'entorn, tens realment la sensació de trobar-te dins d'una postal.