28 d’ag. 2006

Agulles de Perramó, cara nord

A l'oest de la vall d'Estós, sota la tuca d'Escorbets i els pics de Batisielles, flanquejat per les tuques d'Ixea i un rosari de llacs de muntanya que formen un entorn únic, s'aixequen les agulles de Perramó, un monólit granític de dues puntes al que Arlaud anomenava el Dru del Pirineu (foto de dalt).
Tot i que l'aproximació és una mica llarga, s'ha de comptar cap a 3 hores i mitja, la pujada cap als llacs d'Escarpinosa i de Batisielles, es fa en un entorn bonic i molt ombrejat.

Com que no hi ha cap alternativa més fàcil en forma de refugi o cabana, vam optar pel bivac amb tenda al llac superior d'Escarpinosa (2h 15'). Un indret que em va semblar idílic abans de veure els conjunts de llacs que hi ha més amunt.

Després de deixar el material per dormir i el menjar, vam continuar cap als llacs de Batisielles fins al peu de la cara nord. A les dues de la tarda vam encetar l'esperó Central, (a dalt, ressenya aproximada) una via directa al cim pel seu recorregut més llarg, 300 m, amb un dificultat interessant d'entre IV i V.

Ja a la primera tirada, tal i com podem veure a la foto de sobre a la dreta, la roca és un granit extraordinari que recorda al del Parc d'Aigüestortes, sòlid quan no es trenca, amb fractures netes i molt adherent quan no hi ha líquens...

Dels 8 llargs que té la via, nosaltres en vam fer set, enllaçant els dos primers en una macrotirada de quasi 60 m, fent una petita variant per entrar a la reunió: en comptes de pujar per la fissura equipada d'A1 vam forçar en lliure la fissura situada immediatament a la dreta que puja de forma més directa (dos passos de 6a). La sortida d'aquesta reunió és curiosa i atlètica (foto de sota).

Després segueix un llarg curt però intens fins a l'esperó, un altre clarament pel fil de l'esperó més senzill, i el següent és un flanqueig molt bonic i aeri cap a la xemeneia Estasen, probablement un dels millors llargs de la via. Els tres darrers, que segueixen l'esperó i et porten directament al cim, no depassen el quart grau i són realment bonics (a sota, reunió del primer llarg de l'esperó, R-5).
L'equipament de la via és molt just, però vam trobar claus a moltes reunions i en alguns passos clau, el que permet saber que no ens hem apartat de la via. En qualsevol cas, la roca permet sobradament l'autoprotecció durant tota l'escalada (a sota, fantàstica bavaresa de la penúltima tirada).La baixada es fa cap a l'oest, amb una desgrimpada fins la bretxa entre les dues agulles (1 rappel opcional), des de la qual es pot baixar per qualsevol dels dos costats per camins evidents tot i que no són senzills.

El fet d'anar tard, ens va deixar disfrutar dels colors de la posta de sol sobre el massís de la Maladeta (foto de sota). I és que quan escales a Perramó, entre la qualitat de la roca i la bellesa de l'entorn, tens realment la sensació de trobar-te dins d'una postal.

7 comentaris:

Mohawk ha dit...

Buffff!!! 3.5h d'aproximació!!

Ja m'agradaria anar-hi, ja!, però això tira enrera, eh!!

Tot i això igual em mentalitzo per l'estiu que ve i em fas de guia, aquí o a la cara S de la Maladeta...

Alpinisme, que dur!!

ivanG ha dit...

Molt guapo l'entorn, tinc moltes ganes de pujar a Batisielles, m'han dit que es un lloc com tu dius idíl·lic.
Les vies normals a les Agulles quina dificultat tenen?
salutacions

Albert ha dit...

Sembla un lloc molt wapu!!! Saps a on es poden aconseguir més ressenyes de les Agulles de Perramó?? I una altra cosa, vau portar pitons per fer aquesta via?

un bou ha dit...

Jo també em desperta mooolta curiositat, té molt bona pinta tot! l'entorn, la roca, la via...

Poc equipada imagino..les reunions es poden muntar totes bé? veu clavar?

Indi ha dit...

Es un racó molt guapo, jo he estat varios cops i sempre hi trobo una magia especial.

Vlady ha dit...

Que hay:

Me uno a los comentarios. Impresionante pared.

Salu2

Gatsaule ha dit...

Si, un lloc realment idíl·lic, sobretot pel conjunt de llacs del voltant, els de més avall envoltats d'arbres, els de més amunt molt oberts i amb vegetació d'aiguamoll. Ara mateix, les cotoneres estan florides...

Les vies normals no passen de IIº i tan sols en algun pas aillat, es poden fer bé, nosaltres no vam fer cap rappel i vam desgrimpar fàcilment.

La roca permet protegir-se molt bé amb tascons i friends, això si, cal portar una bona tria, tant de petits com de ben grans. A les reunions i en alguns passos es troben claus, però si no, cap problema per equipar-les i fer-hi bons triangles de força.

Vlady: és un granito muy parecido al que probaste en Cavallers, pero el entorno mucho más bonito y la aproximación mucho más larga....