Tancat per vacances

Avui fa exactament 6 mesos que vaig començar amb l'aventura del blog de muntanya, un espai on bàsicament he anat intentant explicar tot de coses que anava fent (per a qui pogués interessar), en un munt d'àmbits: caminades, esquiades, corregudes (a peu), travesses i, evidentment, escalades.

Mirant enrera veig una activitat variada i intensa que em farà reprendre el blog amb més ganes a la tornada.

He volgut començar aquesta despedida temporal amb una foto que vaig fer a un quadre d'un isard en un pendent d'herba amb colors estiuencs (foto de dalt de tot, sento no recordar el nom de l'autor del quadre), i vol ser un petit homenatge a tots els que continuem gaudint de la muntanya de la manera que sigui.

Això coincideix amb l'inici de les vacances de juliol (no seran les últimes), que passaré als Alps orientals, fonamentalment Dolomites orientals, Karwendel i Lanza, tots ells massissos calcaris situats entre Austria i Itàlia a l'est de l'eix Trento-Bolzano-Innsbruck.

Les Dolomites són força conegudes i no descobriré res a ningú (a sobre, el Monte Cristallo, a sota, el massís del Sorapiss, tot molt a prop de Cortina d'Ampezzo), però els altres massissos són més desconeguts.

L'any passat ja vaig poder pujar al Monte Peralba, al massís de Lanza (foto de baix de tot) i tastar aquesta zona em va encendre les ganes de conèixer-la millor, de recórrer els mateixos camins i les mateixes parets on es van formar els grans clàssics de l'escalada en roca: Preuss, Dülfer, Welzenbach, Messner, i molts altres.

D'aquí a unes quantes setmanes ja us explicaré una mica millor el resultat d'aquesta sortida, que sigui el que sigui, segur que serà positiu.

Petit Cubil

Després d'uns dies intensos, i mentre arriben les vacances que també ho han de ser, aquest ha estat un cap de setmana de relax, revetlla inclosa.

El diumenge teníem moltes ganes de fer alguna caminada per Andorra, alguna que no coneguéssim, i teníem diverses opcions força més llargues que el Petit Cubil, però les tempestes del matí ens van fer sortir tard i finalment ens vam encaminar al Petit Cubil (a dalt), un cim molt còmode que es puja des de l'estació de Grau Roig en una hora i mitja.

Tot i això es tracta d'una muntanya bonica, amb bona vista sobre el circ dels Pessons i els cims del nord-est d'Andorra, i de l'Arieja cap el Carlit i l'Esquena d'Ase. La coma dels Pessons plena de llacs queda davant mateix (foto de sota), així com tot el circ dels Pessons, on fa alguns anys hi vaig una de les escalades més maques d'aquesta zona: l'esperó de Ribuls (240 m, V), al fons de la imatge.

Vam tallar just a temps perquè dalt el cim se'ns va posar a ploure, però encara vam tenir temps de pensar-ne alguna altra d'entre les muntanyes veïnes.

La GAM del Bisbe

De la via GAM al Bisbe, una de les més emblemàtiques de Montserrat, poca cosa puc dir que no sàpiga la majoria d'escaladors, uns perquè l'han pujat i els altres perquè ho han sentit (itinerari a dalt). Es una via magnífica i una mica mítica, almenys entre els que tenim un nivell tirant a justet.

Ahir a la tarda ens hi vam anar a ficar amb el company Joan, un escalador optimista de mena que estava convençut que la podriem treure en 3 o 4 hores (el podem veure en acció a la dreta, atacant la fissura del tercer llarg, i a sota a la quarta tirada).

Però la via és prou complexe com per no poder fer-la corrent, almenys per a mi, i a les 9 i 10 ens en despedíem rapelant des de la R 4, en dos rappels vertiginosos de 60 m.

Vaig trobar que el primer llarg és lletjot per la roca trencadissa, i que el segon té massa terra i pols a les preses, producte de la xemeneia que hi ha a sobre de tot.

Els altres dos, en canvi, són espectaculars i aeris.

La via es troba equipada amb material "històric" i té parabolts a les reunions, però vam haver de posar més d'un friend a les tirades 2 i 3.

De la graduació prefereixo no comentar-ne res perquè em costa entendre els graus de Montserrat i, a més, em sentia cansat de l'escalada recent a la Dent d'Orlú amb els peus força adolorits. A més, és una ressenya que surt a qualsevol recull de Montserrat o de Catalunya.

Mentre pujava pensava en els primers ascensionistes, 13 escaladors d'èlit del GAM, que la van obrir l'any 1959, fa tot just 47 anys, i en els mitjans de què disposàven. Des d'aquí, el meu particular homenatge.

I ja que vam plegar tan tard, us deixo una imatge de la posta de sol sobre la cadireta d'Agulles.

Dent d'Orlú, les enfants de la dalle

Amb el Pep recuperat gairebé del tot, finalment hem trobat un foradet per escapar-nos a la Dent d'Orlú. Tots dos coneixíem aquest queixal per vies anteriors, però mai ens havíem atrevit amb la seva paret sud-est. 1.100 m de paret i, en aquest cas, 26 llargs de corda, no són per posar-s'hi alegrement.

Ara, amb els dies llargs i preveient possibilitats com la sortir molt tard i haver de baixar de fosc, després d'haver entrenat una mica, ens hi hem llençat. La via, que molta gent coneix (a dalt es veu el recorregut aproximat, i a la dreta la ressenya més coneguda) i que per alguns és massa fàcil i per altres massa llarga, nosaltres l'hem trobat genial.

La definició podria ser: un fart d'escalar en placa de gneiss, de dificultat moderada i molt ben assegurada, en un entorn pirinenc tot i que el cim tant sols arriba als 2.222 m.

L'aproximació és d'uns 35 minuts a través d'una fageda magnífica, i la via té el nom gravat al començament. La primera tirada ja et diu el que trobaràs, i és el paradigma de la dificultat 5c de la Dent: fina, molt fina i molt ben protegida però amb la dificultat obligatòria.

Els tres primers llargs són semblants (a sota la foto de l'arribada a la R 4), els 6, 7 i 8 també amb un pas d'A0 o 6b (diuen),i després vé un tram més fàcil.

Després, el 13 i el 14 s'assemblen, V de placa amb assegurances allunyadetes, un bon escalfament per la tirada de 6a, la quinzena, una bona combinació de plaques i sostrets que vam tenir la mala sort d'haver de fer sota la pluja. Perquè ens va enganxar de tot: boira, pluja i ratxes de fort vent dalt la carena.

Després, dues tirades irregulars porten al magnífic díedre/bavaresa (foto de sota) de 5+ de la tirada núm. 18, que vé seguida de dues tirades molt aèries d'esperò de dificultat similar, les 20 i 21.

A sota veiem l'espectacularitat del llarg vint-i-unè, abans de la reunió. A partir d'aquí la via encara té dos llargs més amb passos de IV i IV+, i els darrers tres llargs ja són molt irregulars amb trams caminant i amb passos de bloc aïllats. En total 26 llargs que ens van entretenir durant 9 hores.

Com que per prudència vam començar molt aviat, a 2/4 de 8 començàvem a escalar, abans de les 5 de la tarda ja érem al cim. I sort, perquè la baixada és còmode però molt llarga, del cim al cotxe ens va portar 2 hores i mitja !

Per veure més ressenyes de la Dent, aquí hi trobareu un bon esquema:

http://cafma.free.fr/Orlu/sud%20est/sudest1.htm

Un breu resum d'aquest cim que hauria d'animar a anar-hi al més reaci, amb una cinquentena de vies que van del IV+ al 6c, seria:
- Cara sud, 11 vies de 450 a 1.150 m, 1 d'equipada.
- Cara sud-est, 24 vies de 30 a 1.100 m, 19 totalment equipades.
- Cara est, 14 vies de 250 a 500 m, 6 ben equipades.

Reina-Sànchez al Ganivet de Diables

La segona via que faig amb en Mowahk, i ja sembla un currículum. Teòricament es tracta d'una via "elegant, preciosa, clàssica, força equipada i recomanable", intentaré no saber com són les que no recomana la guia.

Jo la definiria com a roca mediocre i equipament cutre, tot i que si que és elegant i, a estones, força aèria. Roca de còdol petit i trencadís que no dóna massa confiança, però on de tant en tant es pot posar alguna cosa que millora l'equipament oficial.

Deu ser la via que es fa més de la paret, en tot cas no vam veure ningú més en el tram de paret nord que dominàvem, nia Diables, ni al Ganivet, ni a l'Aeri, ni al Serrat del Moro,... En canvi la zona del Gorro Frigi i companyia estava a tope, potser caldria alguna reflexió sobre el tema.

Els llargs 2, 3 i 4 són una mena de semi-xemeneia estranya (a dalt en Mohawk a l'inici de la quarta tirada), que progressivament va flanquejant cap a l'esquerra passant en artificial uns sostrets equipats a la manera d'abans (a la dreta, en Mohawk al flanqueig de la sisena tirada).

Al darrer tram d'artificial hi ha un buril petat que una ànima caritativa ha arreglat penjant-hi un cordino des del buril superior.

La baixada és força intuitiva, un petit rappel, una baixada/flanqueig selvàtica cap a la canal dels avellaners basatant marcada, i cap al camí de tornada a Santa Cecília.

Sortida geològica al Cadí-Moixeró

Encara que no sigui el tema principal del blog, veient que el tema ha despertat un cert interès, i ja que ha estat el motiu pel qual no he pogut sortir a escalar, us faré cinc cèntims de la sortida geològica.

Vaig utilitzar la carretera que puja a Coll de Pal des de Bagà com a eix vertebrador de la sortida, aprofitant el progressiu envelliment de les roques a mesura que es va pujant. La ruta comença per les margues de l'Eocè amb abundants restes fòssils (fa uns 35 milions d'anys), travessa algunes barres de calcàries amb orbitolines on s'han obert vies d'escalada esportiva (sectors desconeguts), talla els materials cretàcics (uns 75 milions d'anys) i arriba a les roques volcàniques de la zona de Grèixer (colades de riolites emeses per uns volcans que hi havia fa uns 280 milions d'anys).

Continua per les pissarres amb falgueres del Carbonífer (fa uns 310 milions d'anys) i acaba a les calcàries del Devonià (entre 360 i 400 milions d'anys), on veiem les restes de goniatits -a sota- i busquem minerals de coure als laterals dels dipòsits de barita -al costat- (malaquita -dalt a la dreta-, atzurita i calcopirita).

A part de les diverses parades per veure i entendre els fòssils i minerals que es troben, des del mirador de la carretera aprofito per intentar fer entendre el procés de formació dels massissos que es veuen al sud, del Pedraforca (a dalt) al Catllaràs, i fins el Baix Berguedà. Al final tots acabem contents, jo els hi he clavat un bon rotllo, i ells han estat molt interessats tot el matí.

El Camí del Tro, en solitari

La teoria deia que el dilluns havia de sortir amb el Pep cap a Orlu, però la realitat va ser més dura i, quan semblava que ja estava bastant recuperat de la caiguda de l'altre dia (veure post), agafa una grip de cavall que l'obliga a renunciar al darrer moment.

Com no tenia ganes de quedar-me sense escalar, vaig pensar que el Camí del Tro no era una mala via per anar en solitari, dificultat dura però d'adherència, ben equipada, i ja en coneixia els primers dos llargs de feia pocs dies. A més, per anar al Pedraforca sempre estic a punt.

A dalt us he deixat la ressenya completa de la via segons el meu modest entendre, tot i que hi ha gent que no el comparteix.

I a la dreta, una foto des de la tercera reunió cap avall amb un joc de tascons com a company ocasional a l'altre extrem de la corda.

Cal dir que la via és maca i sostinguda, que el llarg més difícil és el tercer, que està equipada a prova de bombes, i que tot i que els llargs són d'uns 40 m es pot rapelar sencera amb una corda de 60.

A sota us deixo ressenyat un accés alternatiu i curiós a peu de via, que val realment la pena. Si el proveu, ja em direu que us sembla el V+, . . .

Via del Guarda al Cabirols

Feia molt temps que la tenia ullada, la via del Guarda de la Dent de Cabirols, al Pedraforca. Una via oberta pel Joan Martí, el guarda perpetu del refugi Lluís Estasen. Però com no es tracta d'una via qualsevol ni per llençar-s'hi de mala manera, finalment he trobat el company ideal per anar-hi: en Mohawk.

Com veiem a la ressenya de dalt, el primer llarg és comú amb la Cerdà-Albert i amb la interpretació que feia fa uns dies de la Civís-Genís, que després marxa cap a l'esquerra.

El segon llarg té un començament explosiu (foto de sota) i un flanqueig final en baixada realment espectacular. Sort que la roca és molt bona, potser massa, perquè els peus marxen sempre que volen.

El llarg estrella de la via és el tercer, atlètic i dur, que supera tota la zona de sostres pel punt més feble. Una tirada que als braços se'ls hi fa llarga, però que cal reconèixer que és una meravella. El punt més crític potser és el moment de deixar el sostre per incorporar-se a la fissura de sortida, que encara és més difícil (foto a sota).

Sobretot quan els peus rellisquen o els braços fallen. Si et trobes en aquest cas com l'hi ha passat al Toni (a sota), deus tenir una fantàstica sensació d'home ocell amb bona vista sobre la Jaça dels Prats.

La darrera tirada també comença molt forta (a sota), però ja és la darrera i mica a mica va afluixant, el què ens ha permès una digna arribada a la reunió.

Geologia i fòssils

La geologia és molt més interessant del que la gent imagina, però pels muntanyencs en general i pels escaladors en particular, saber què trepitgem, entendre que hi fa aquella muntanya allà dalt o perquè el paisatge es trobna distribuit d'una determinada manera.

També ens ajuda a saber si un fòssil és jove o vell, si el procés de la seva creació ha estat simple o complexe o, fins i tot, si els terrenys que trepitgem en poden contenir o no.

El proper diumenge 11 de juny, el Parc Natural del Cadí-Moixeró organitza una activitat matinal de descoberta de la paleontologia de l'alt Berguedà amb el títol: "Els terrenys de l'Alt Berguedà pertanyen a èpoques ben diverses i separades per centenars de milions d'anys. El registre fòssil ens en dóna moltes dades. A la sortida veurem fòssils de diferents èpoques i entendrem el perquè de la seva formació i de la seva història."

Podeu trobar més informació aquí:

http://mediambient.gencat.net/cat/el_medi/parcs_de_catalunya/cadi/
activitats/activitats/2006_Sortida_fossils.jsp?ComponentID=99019&
SourcePageID=32491#1

No sé si encara queda alguna plaça lliure perquè l'aforament és limitat i l'assistència gratuita, tan sols comentar que com que el geòleg que fa l'activitat soc jo mateix, si algú vé amb ganes de saber el perquè unes roques són més o menys aptes per a l'escalada o els criteris que ens permeten de trobar roques escalables en un mapa geològic, us asseguro que en pot sortir satisfet.

També, si algú està interessat en la història geològica o en els perquès del paisatge, també serà respost. Els geòlegs som gent oberta i, tot i el títol, la sortida s'orientarà al que la gent demani.

Al costat, el Pedraforca des del Verd.

Fins diumenge.