Reflexionant

Un diumenge de mal temps, com ara el dia d'ahir, és un bon dia per sortir a fer una tirada llarga d'entrenament. Tot i que tampoc és massa agradable córrer sota la pluja o contra el vent, després de la dutxa la sensació d'haver fet alguna cosa t'omple una mica més el dia i esborra qualsevol sensació de culpabilitat que es pugui tenir.

A mi, el fet de córrer, també em serveix per donar voltes als maldecaps, per resoldre problemes aparentment irresolubles, per aparcar preocupacions i, fins i tot, per reflexionar.

Ahir em vaig embrancar en el que és el meu circuit predilecte, tant per la llargada (21 o 22 kms), per la duresa de l'itinerari que no para de pujar i baixar, per la diversitat del recorregut, com per l'encant de l'ermita mig enrunada de Sant Quintí. La ruta, presidida sempre pels serrats de les 3 Maries (a la foto, en una tarda rogenca) surt de Berga cap a Graugés, Bernades, travessa la riera de Clarà, i a Sant Quintí torna enrera per Casancots i Avià.

Mentre corria, primer sota una pluja fina, després amb calma i alguna ullada de sol, i al final amb un vent de cara terrible que em feia pensar en que no arribaria a casa, rumiava. El procés sempre s'assembla, primer intento resoldre els maldecaps més immediats i després vaig reflexionant sobre qüestions més genèriques.

És curiós que segons les èpoques es donen voltes a uns temes o a uns altres, en funció del moment personal. Darrerament, per exemple, estic molt menys obsessionat pel futur que temps enrera. M'he anat adonant que oblidar-se del futur és una bona política, oblidar-se del futur, concentrar-se en el present sense oblidar el passat. És un axioma que funciona.

Així em sento menys preocupat pel que pugui venir i més preparat per les situacions inesperades. Ja que no puc decidir sobre el futur, almenys intento que les decisions que prenc sobre el que em vaig trobant estiguin d'acord amb la meva manera d'entendre la vida.

I l'altra qüestió bàsica que cal per aconseguir-ho és saber què és el que realment vols a la vida.