Llop solitari, al Cingle de la To

Després de comprar-me el Makita me'n vaig anar ben cofoi al Cingle per obrir-ne alguna des de dalt, ben lligat i veure de què anava la cosa. Hi havia un pany de paret que m'infonia molt de respecte, sobretot després de veure com havia anat a la Muntanyencs Berguedans anant per sota amb l'espitador....

Reconec que em vaig equivocar, ni el pany de paret era tan difícil ni cal anar des de dalt quan portes un taladro. Però ja se sap que dels errors també se n'aprèn. a més, les bateries donen pel què donen i també hi vaig haver de posar alguns espits.

Al peu de via s'hi accedeix per la feixa, i està marcat amb les lletres LS. A sota he dibuixat el recorregut aproximat.

Tot i les males previsions del temps, veient que en tot el matí no havia caigut ni una gota i que feia un bon solet, aquesta tarda hem fet cas omís de les nuvolades negres (a sobre) que anaven apareixent i hem anat a fer-la amb el Toni. Això si, equipats com si anessim a Yosemite (a sota).

Quan el Toni ha començat el primer llarg, el cel estava ben serè (a sobre). Ha arribat a la reunió i ja es començava a ennuvolar, he pujat jo i ja han començat a caure les primeres gotes.

Veient el què s'acostava per ponent, hem muntat ràpidament un rappel i cap avall. A peu de paret ja plovia amb ganes (a sota).

A la foto de sobre es veu una mica la continuació del segon llarg.

Així que ens ha tocat ficar-ho tot ràpidament a la motxilla, tapar-nos i córrer cap al cotxe (a sobre) abans no ens atrapés el més fort de la tempesta.

Encara ens hem pogut despedir de la paret en una darrera ullada sota la pluja (a sota).

Volta pel Serrat de Fullaracs, al Catllaràs

Aquest diumenge passat, amb la Clara, vam fer una caminada molt agradable pels vessants de damunt de la Nou de Berguedà que vam començar, com no podia ser altrament, pel Cingle de la To (a sobre, la casa de la To amb els fruiters que comencen a florir).

Dalt del cim (a sobre), una repetida, però no per això menys bonica vista del Pedraforca i la seva poca neu (a sota).

L'itinerari que vam triar segueix tota la carena del serrat de Fullaracs fins arribar a la collada de Sant Miquel, des d'on retorna per la vall, primer seguint el GR4 i, després, còmodament per una pista fins al coll de la Plana.

En tota aquesta zona de roques sedimentàries hi trobem una curiosa anomalia: tot el sector està ple de blocs de granit, grans i petits, que en alguns punts són tan abundants que fins i tot es transformen en sauló. Són restes dels dipòsits glaciars que, durant el Terciari, una gelera despistada va portar des del nord de la Cerdanya.

Prop de la casa de Cabanelles (a sobre), no em vaig poder estar de pujar-ne un (a sota), en allò que abans en deien "fer el ruc" i ara en diuen "escalada de blocs".

Almenys la secada encara no impedeix que les fonts de Cabanelles segueixin rajant amb alegria (a sota).

Ja de tornada, vam poder observar tranquil·lament a un pica-soques blau (a sobre) concentrat en la feina de buscar femella, que per alguna cosa ja ha arribat la primavera !

Cingle de la To, via dels Muntanyencs Berguedans (AMB)

Per la tercera via que vaig obrir al Cingle de la To, la única cosa que tenia clara era el nom que l'hi posaria, en homenatge a l'Associació de Muntanyencs Berguedans i a la seva gent, amb qui tants bons moments hem compartit.

De fet, també tenia moltes ganes de travessar la placa més evident de la paret pel bell mig, però no tenia massa clar que fos possible.

La via comença per unes plaques "ratllades" damunt d'un petit sostre i de les lletres A M B, amb dificultat moderada i un espit (a sota).

Més amunt el primer llarg es complica, el segon espit marca l'entrada a uns passos finets per pujar sobre d'un esperó. Després un pas d'A0 i la dificultat que ja afluixa fins a la reunió situada sota d'uns sostres molt marcats.

Aquest dijous a la tarda vam anar a fer la primera repetició de la via amb una ascensió institucional, el president i el secretari de l'AMB, acompanyats pel Toni, en representació de la plebe.

El Pep, com a secretari, va començar fent el primer llarg (a sobre) i va poder donar fe del seu interès i de la dificultat del pas clau.

El segon llarg, que és el millor i que travessa d'una forma fantàstica aquesta placa (a sobre), em va tocar a mi, que per alguna cosa sóc el president !

Aquesta tirada és d'aquelles en que cal anar navegant d'esquerra a dreta, buscant el millor camí per entre els sostres. Al mig del llarg cal anar flanquejant en diagonal cap a unes sabines que es veuen a la dreta, amb una sèrie de passos complicats que, a més, s'han d'anar autoprotegint (V+).

El flanqueig evita travessar directament els sostres i fa que tota la tirada surti en lliure (V+, màxim). Tot i així el llarg és llarg i lent i vaig arribar al cim a l'hora de la posta de sol (a sota).

El Pep (a sobre) i el Toni (a sota) per poc no arriben a dalt de negra nit, però els hi va faltar ben poc !

A dalt, tots contents de la magnífica tarda i d'haver gaudit d'una bona escalada. Amb foto oficial inclosa (a sota) de l'equip directiu que governa el club amb mà de ferro.

Graffiti al Serrat dels Monjos

Aquest dilluns, amb el Marc, hem inaugurat l'horari d'estiu al Serrat dels Monjos. La via escollida va ser la Graffiti (aquí hi ha la ressenya d'Onaclimb), que ja me l'havia mirada feia temps quan vam anar a la Guateque, que la creua.

Una via amb fama merescuda i algun tram força dur. El començament (a sobre) ja és estrany i costa de trobar-hi la manera. De fet, el Marc i jo vam fer els passos de manera ben diferent !

El segona llarg, en canvi, és ben diferent. Un passet complicat i després una de les típiques arestes de la zona (a sota).

L'estrella de la via és el tercer llarg, amb un flanqueig força curiós sota d'uns sostres, per una placa molt vertical amb forats, però pocs (6a obligat). Aquest llarg no ens va quedar clar si era millor fer-lo de primer o de segon, perquè en cas de patinada hi pots deixar literalment la pell ! La roca es veu molt abrasiva....

El quart no és massa difícil fins al final, amb una xemeneia curta i cabrona (a sobre, V+), que costa de saber agafar.

I per acabar la festa, un mur final de 6b (a sota), on anant de xapa a xapa i amb el Marc ben atent, vaig aconseguir de pujar ! Finet, finet.....

Les tardes són llargues, però potser no ho són prou per anar a segons quines vies, perquè vam veure com s'anava ponent el sol sobre el Baix Llobregat, en una imatge que podria ser idíl·lica en un altre contexte (a sobre), però vam acabar baixant i rappelant de nit (a sota, arribada del rappel).

Dels Plecs a l'Ajaguda

Fa temps que tenia ganes d'anar a tastar l'aresta Arcarons dels Plecs del Llibre, és d'aquelles vies que cada vegada que te'n parlen em venen més tremolors només de pensar en anar-hi, i al mateix temps es van incrementant les ganes d'anar-hi.

Aquest diumenge, aprofitant que el Mohawk tenia ganes de fer alguna via llarga "fàcil", on no s'hagués d'arquejar massa els dits, ens hi vam arribar. Semblava que havia de fer bon temps, però ja quan albiràvem el conjunts dels Plecs i el Montgròs des del coll de Musset (a sobre), vam veure que les condicions no serien les ideals.

Començo a pujar i comença a bufar un vent fred i insistent. Em va costar arribar a la primera reunió, de tant en tant m'havia d'aturar a aguantar els forts cops de vent que semblava que m'havien de tirar daltabaix.

Puja en Mohawk (a sobre) ben abrigat i se'l veu animat. Així que continua cap amunt per atacar el temible segon llarg. Ja a la sortida de la reunió, amb un flanqueig delicat cap a la dreta (a sota) va haver d'aguantar alguna ventada forta.

Però mentre negociava el llarg, el vent es va anar incrementant d'una manera força insuportable i tots dos ho passàvem malament. Jo a la reunió pelant-me de fred i, sobretot, ell (a sobre) fent un llarg difícil i molt poc assegurat, arrapant-se a la roca per no caure a cada cop de vent.

Just arribar a la reunió (a sota) ja em feia gestos de tirar avall directament, perquè no ens podíem sentir de cap manera, però tot i tenir els dits gelats vaig voler pujar a veure com era el llarg. La il·lusió per fer la via em deia que potser acabaria afluixant el vent....

I si, vaig trobar que realment és un llarg molt dur, sobretot el darrer tram abans d'arribar a la reunió on et jugues una bona galeta. A més, és una via per escalar amb calma fins i tot de segon, d'aquelles que t'obliguen a assegurar bé cada pas que fas.

Però el vent anava a més i vaig ala reunió totalment convençut de fotre el camp ben de pressa. I amb un sol rappel de 60 m (a sota) vam baixar fins al peu de via, escapant-nos una mica amb la cua entre les banyes. Almenys la sensació que tenia era d'una certa frustració.

A mesura que baixàvem anàvem discutint una mica si podíem fer alguna altra cosa o si era millor anar directament a ofegar les penes. Però passant pel coll de Musset se'ns va acudir que l'Ajaguda seria un bon lloc on fer alguna cosa, ell coneixia una via molt curiosa que puja per la cara est, travessa la roca per un forat i continua per la cara oest, és la via Meteora.

Aquí el vent ja només era aire, així que començo el primer llarg (a sobre), poc complicat fins un flanqueig de V+ que hi ha bans d'entrar a la reunió (a sota podem veure com s'arrapa el Mohawk).
La reunió es fa dins del forat (a sobre), des d'on veiem l'altra costat amb el Faraó al fons. Un petit flanqueig cap a l'esquerra i enfilem el segon llarg, fi i vertical però amb molt bona roca, que crec que és més 6a que V+ (a sota).

Una via maca i realment curiosa.

Després del rappel vam veure una mica més a la dreta una línia nova de xapes, i el Mohawk no se'n va poder estar de provar-la. Un primer llarg molt bo que deu estar al voltant del 6b (fotos) perquè vaig fer algun A0 però no masses, et porta fins a un segon llarg fi i desplomat que jo no vaig intentar però ell l'hi dóna ben bé 7a.

Amb aquestes escalades vam marxar amb una sensació una mica millor, havent tastat l'Arcarons i havent-nos pelat una mica els dits a l'Ajaguda.

A sota deixo unes ressenyes aproximades de les dues vies.

Nova via a la Roca Narieda: Cafè, copa i puro

Fa ben poc, al bar Tahussà, vam veure que en Marcel Millet havia obert una nova via a la Roca Narieda. La descripció era molt austera però es veia interessant i força equipada, així que tan aviat com hem pogut, aquest dissabte passat, hi hem anat a treure el cap amb el Xavi.

Mentre la fèiem, vam anar prenent notes de la llargada de les tirades i vam anar ajustant la dificultat, però al final ha estat el Xavi amb el seu estil inconfusible que les ha dibuixat. És una via bastant bona i bastant llarga (14 llargs, alguns empalmables), bastant equipada amb múltiples ponts de roca i algun espit, que ens va deixar bastant satisfets.

I les ensaïmades del Tahussà no va ser la única sorpresa dolça del matí, a l'aparcament hi vam trobar la Lu i la Clara (a sota) amb qui vam poder compartir aproximació i alguna salutació de via a via.

La via comença a sota de la segona reunió de la Postres de músic, però només començar (a sobre, el primer llarg) ja vam veure que no tenen res a veure. En aquesta via dominen les fissures i els forats i gairebé no hi ha passos d'adherència (a sota, el segon llarg).

Després d'uns primers llargs més verticals, l'itinerari ben aviat comença a flanquejar cap a la dreta per sota dels sostres que ens dominen.
Curiosament, la barrera de sostres té un pas que la fa franquejable i que no passa de IV (a sobre). Més amunt, continua la tònica de plaques i fissures (a sota, al llarg onzè, un dels més bons i divertits de la via).

Durant tota la via es pot comprovar l'esforç que ha fet en Marcel per evitar posar expansions, amb desenes de bagues col·locades en savines i en ponts de roca o, com exemple, aquest tac de fusta que reforça una cinta a la R 11 (a sota).

A partir de la R 11 es pot optar per sortir a la carena directament (a sobre, per la fissura que està a l'ombra) o seguint la línia de tres llargs més a la dreta (a sobre, per on puja el Xavi).

Aquest llarg és el més difícil, amb un pas de 6a que vam treure bé però que es pot passar en A0 (a sota, al mig del pas).

Després ja només ens queda un flanqueig espectacular amb un dels pocs trams d'adherència de la via (a sobre) i el llarg de sortida a la carena (a sota).

Una bona via, ràpida (vam trigar 3 hores i mitja a fer els 14 llargs) en un entorn molt agradable i amb una roca molt bona. Per tornar-hi !