De totes les muntanyes del Pirineu que en diem "quasi tres mils" el Palas, amb els seus 2.974 m, destaca per damunt de les altres. I no perquè només li faltin 26 metres, si no perquè és un cim imponent, gens fàcil i format per un granit fantàstic!
Nosaltres hi vam anar des del refugi de Larribet, per la cresta nord-est (a la dreta a la foto de dalt, feta des de la Sierra Telera a la tardor).
A sota he deixat un esquema tret del blog "La cabra siempre tira al monte". Ells hi van pujar pel sud, però hi ha una bona descripció.
Nosaltres vam trobar molta més neu de la que es veu en aquestes fotos, i és que a primers de juliol encara es notaven les nevades d'aquesta primavera.
Del refugi vam sortir cap als llacs de Batcrabére, que vam voltar, i els llacs de Micoulaou, seguint el camí ben marcat i les fites. De tant en tant encara es veu algun senyal de l'HRP, però estan molt esborrats.
Després d'aquests darrers, el camí s'enfila de cop a la dreta, però nosaltres no ho vam saber veure i vam continuar pujant en direcció al cim de Batcrabére. Des del fons de la vall el Palas no es veu i és fàcil tirar pel dret. La neu abundant tampoc ens va ajudar massa.
Quan ja érem molt amunt, prop de la carena, ens vam adonar de l'error, que vam poder resoldre amb un flanqueig per la neu fins una cresta lateral, una desgrimpada delicada i un ràpel cap a les congestes de sota el port de Lavedan, a la base la cresta NE del Palas.
L'altre error va ser no portar ni uns tristos grampons... Per sort, en casos així l'experiència és un grau i ens vam sortir prou bé tot i les condicions.
Arribats a la bretxa de Lavedan se'ns va obrir la vista cap al sud, amb els llacs i el pic d'Arriel, i la Sierra Telera al fons.
I a partir d'aquí vam poder fer l'aproximació a l'inici de l'escalada de la cresta.
D'entrada hi ha un tram de grimpada que ens porta sota la cresta, que assolim després d'un primer llarg de IIIº.
Donades les dificulats de la cresta, màxim IV+, no vam considerar necessari portar els peus de gat. I durant els primers llargs vam tenir clar que ho havíem encertat.
A més, la roca és molt bona, i les possibilitat de protecció força elevades, perquè pràcticament no vam trobar cap assegurança fixe en tota la cresta.
El tram que considerem de via consta de 9 tirades, almenys són les que nosaltres vam fer. Els revolts de la cresta fan que no en alguns trams no es puguin fer gaire llargues pel fregament de la corda. La ressenya del llibre de les millors 100 vies del Pirineu Occidental ens va anar molt bé.
L'únic llarg delicat és el penúltim, amb una placa de IV+ que impressiona una mica, sobretot pel contrast amb el tot el què hem trobat fins aquí. Però és més la sensació que la dificultat, i tot i anar amb botes, pugem prou bé per aquesta magnífica roca.
Al darrera sempre hi tenim el Balaitús, amb una Gran Diagonal farcida de neu, i les Frondelles.
Al cim parem una estona a reposar i menjar alguna cosa, però no gaire que al matí ens hem entretingut molt i ara anem justos de temps.
Després seguim l'aresta fins a la xemeneia Ledormeur, que baixem desgrimpant fins arribar a la neu, que mica a mica ens porta fins al camí que hauríem d'haver agafat aquest matí.
Ens acomiadem del Palas i ben aviat tornem a ser als llacs de Micoulaou i al camí del refugi de Larribet.
1 comentari:
Completament d'acord! el Palas un cim espectacular, a vore si hi fiquem remei en pròxims dies. Salut!
Publica un comentari a l'entrada