Un dels llocs bonics on anar a escalar a la tardor és a la Dent d'Orlú. El paisatge de l'entorn és increïble, i el bosc que cal travessar per arribar-hi és com un bosc de conte de fades.
Si després si adjunta el fet d'anar amb un amic que no hi havia estat mai, fa un dia magnífic i la via és ben encertada, llavors surt un dia d'escalada ben rodó!
El 22 d'octubre vaig venir amb el Moi i el Celdoni a fer una de les vies que tenia pendents a la distreta cara est, la del nom curiós "Es poulit l'Efan". Curiós i encertat per una via ben polida...
El primer llarg és contundent, però començar fort va bé perquè entres de cop en l'adherència i, passats els primers sustos, ja et prepares pel què anirà venint.
I cal dir que és una via on la continuïtat en el V i V+ és la constant de la primera meitat, amb molt pocs trams senzills. Una via assegurada a les distàncies habituals a la Dent, que al principi et sembla que allunyen i després ja veus que només era una sensació.
Però escalar aquí sempre és agraït, quan agafes aquesta confiança en les menudeses de la roca i t'adaptes a l'adherència del gneis, ja només es tracta d'escalar i gaudir. I ja no penses en res més!
I a la part final el Moi va encapçalar la cordada. Aquí la dificultat afluixa lleugerament però sempre hi ha sorpreses...
L'equipament també es va espaiant fins a la cresta, on cal fer encara 2 o 3 llargs per arribar a la part senzilla abans del cim.
Arribem al cim amb la llum de tarda, prop de l'hora daurada. Un moment agradable tot i que l'escalada ja s'ha acabat i que ens espera la tortura del camí enfangat de baixada... Però és que ha estat una escalada realment satisfactòria!
1 comentari:
Quina via mes maca Joan ! Ara fa massa temps que no vaig a La Dent s'hi haurà de tornar.
Publica un comentari a l'entrada