Necronomicón, a la Roca dels Arcs

En poc temps torno a Vilanova, aquest cop amb el Moi i el Celdoni que no hi han escalat mai abans. torno a enganxar un dia rúfol, i a primera hora encara plovisqueja. Triem una via clàssica i no gaire llarga, 3 llarg, un per a cadascú. 

Una de les més clàssiques, la Necronomicón. A sota deixo l'optimista ressenya dels enyorats Escalatroncs. Amb algun problema en la mètrica, perquè nosaltres vam enllaçar els dos primers llargs i surten uns 55 m...

Engega el Moi. La roca és la meravella de tota la Roca dels Arcs, i la mullena no molesta excessivament, només en algun pas aïllat.

Hi ha un passet cabró després del segon parabolt, allà cal tirar sense pensar i se'n surt de conya. Passa de llarg la primera reunió i atacar el diedre final arribant a la reunió quan la corda ja s'estava acabant.

Quan pujo em fixo en que la roca no està ni de bon tros tan relliscosa com caldria esperar per una gran clàssica, potser és una via que encara fa un cert respecte...

Quan encarem el llarg estrella, la boira se'ns tira al damunt. Però això no atemoreix al Celdoni, que hi puja decidit. 

El primer tram és senzill, i la placa és boníssima. Però també hi ha un pas on cal "apretar-se els matxos" i tirar cap amunt! Un maillon al parabolt ens explica que alguna cordada anterior va tenir dubtes molt importants en aquest pas.

Després pugem nosaltres amb la calma que dóna la corda per dalt, i el gaudim sense patir, però collons amb el pas!!

A mi em reserven el tercer llarg, més fàcil i més de navegació, amb algun tram on costa veure cap on tira.

I finalment estem molt contents d'arribar a dalt, en un dia on pensàvem que potser no escalaríem amb el mal temps que fotia!!