Després de l'Eiger acompanyem a l'Albert al tren i, amb el Toni canviem cap al Valais per intentar el Mont Rosa. Les condicions no permeten gaires alegries i la majoria de cims estan en males condicions, però cap dels dos ha pujat al cim principal del massís i pot ser una bona idea.
L'aspecte de la gelera des de l'estació de tren de Rotenboden no té gaire bon aspecte i sembla més que estiguem al setembre que no a 13 de juliol.
Actualment, per arribar al refugi hi ha dos itineraris sortint de Rotenboden. Els dos segueixen el camí que marxa en direcció nord cap al Mont Rosa, però quan el camí agradable s'acaba veiem que la majoria de la gent no baixa a la gelera com sempre s'havia fet, si no que segueixen per una gelera molt trencada, per fer després un llarg flanqueig cap al refugi.
Nosaltres fem servir aquest camí nou per l'anada i el que queda del camí tradicional per la tornada, no acabem de saber quin és el més pesat dels dos... Vam trigar 3 hores en els dos casos.
Això si, el camí nou el tenen ben arreglat amb trams com aquest, amb una escala llampant que tampoc era imprescindible.
Però per llampant el nou refugi, amb un disseny que impacta. Després, un cop a dins, veiem que es tracta d'una construcció molt pensada per a la sostenibilitat i l'aprofitament de l'escalfor del sol per fer llum i tenir aigua, així que, a part dels gustos personals, res a dir.
La tarda ens regala un bonica imatge d'un íbex posant-se bé davant de la cara nord del Lyskamm, i una agradable posta de sol darrera de la Dent Blanche, el Cerví i la Dent d'Herens, muntanyes que em porten molt bons records...
El cim de la punta Dufour, el més alt del massís, té una via normal que no presenta moltes dificultats, però que al tram final s'adreça. Una rimaia que ben aviat costarà més de passar, seguida d'una aresta molt glaçada i un tram de cresta mixta prou entretingut fan que no sigui un cim senzill.
Però la previsió és molt bona i aquesta nit hi ha lluna plena!!
A les 2 del matí ens aixequem a esmorzar i poc després ja tirem amunt a les fosques per la morrena. El camí fins la gelera està prou ben marcat amb fites i punts de pintura reflectant com per no perdre's.
Arribem al gel encara negra nit (no comptàvem que pujant pel vessant nord és difícil que ens il·lumini la lluna...), i ens equipem.
I mica a mica es va fent de dia i també arriben unes boirines inesperades que emprenyen una mica per la manca de visibilitat i la humitat que porten.
A més, la neu es fa molt pesada, durant la nit no ha glaçat i amb la boira ens enfonsem a estones fins els genolls, i la pujada es fa molt pesada.
Però finalment arribem a la rimaia, que passem molt bé per un pont de neu que té els dies comptats, i al tram superior de la cresta que està glaçat. Però de pujada anem segurs i el passem prou de pressa.
Quan arribem a la cresta mixta encara seguim emboirats i no veiem on és el cim, però mica a mica anem pujant seguint la màxima: cada metre pujat és un metre menys que falta!
La cresta és molt maca, amb bona roca i molt aèria, només el fet d'anar amb grampons emprenya una mica, però els trams glaçats que trobem de tant en tant impedeixen que ens els puguem treure.
Però com si ho haguéssim acordat, just comencem a baixar que les boires comencen a trencar-se!!
Cap a ponent apareix el magnífic Nordend i la seva esmolada aresta.
I a sota veiem una cordada que l'ha intentat però que ha hagut de recular per algun motiu que ignorem.
Cap al sud apareixen el Signalkuppe i la cabana Margarita, i més a la dreta el Lyskamm. Aquí veiem que la nevadeta era només decorativa que el dia serà finalment bo.
Així que ara anem baixant però sense l'estrès del temps, gaudint de la cresta fins arribar a l'aresta glaçada.
A l'aresta optem per baixar en ensamble però sempre amb un cargol de gel posat entremig. No és molt difícil, però volem evitar el risc que una relliscada o una enganxada amb els grampons ens foti daltabaix.
Passem bé la rimaia i arribem al llom de la gelera, amb la neu profunda i encara més pesada que a la pujada. Aquí necessitarem de tota la nostra paciència!!
Però tot s'acaba, el que és bo i el que no ho és tant. Arribem a la part baixa de la gelera, al tram gelat i finalment a la morrena.
Al refugi ens refem amb una cervesa per celebrar el cim i passades les 5 de la tarda tornem a estar a l'estació del tren de Rotenboden, contents i amb ganes de treure'ns les botes....
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada