31 de jul. 2019

Cerví, aresta del Leone des de Cervinia.

El Cerví, la muntanya icònica, una de les més reproduides i una de les més altes dels Alps, amb el seus 4.478 metres. I encara més si tinguéssim en compte la prominència respecte a les veïnes... Vista dels del nord o vista des del sud, una piràmide rocallosa que imposa respecte.

L'any 2003 ja hi vaig pujar per l'aresta Hörnli amb el Pep i l'Albert, i ara hi torno acompanyat del Moi i el Sergi, dos grans projectes d'alpinista que desitgen amb força aquesta muntanya.

Així que agafem uns dies i marxem cap a Cervínia. Tot i que hauríem preferit aclimatar una mica, la previsió del temps és molt bona i l'endemà ja tirem amunt.

Per guanyar una mica de desnivell, agafem el telecabina de Plan Maison que ens puja fins a 2.500 m, i en una hora ens plantem al primer refugi, el Duca degli Abruzzi.
Del refugi continua un bon camí fins a la creu de Carrel, un monument al primer alpinista que va fer aquest recorregut.

A partir d'aquí el camí s'acaba i comencen les grimpades i els trams de neu.
A mitja pujada, un mascle de cabra íbex se'ns hi posa bé. Així vam descobrir perquè queien pedres....

I la grimpada continua. Avui tenim 1.300 m de desnivell fins el refugi.
Abans d'arribar al coll del Leone, cal flanquejar un parell de congestes de neu força pendents.... La neu està estovada i passem sense grampons, però el piolet si que el treiem.

A partir del coll, hi ha un troç senzill. De fet, n'hi ha tant pocs que cal remarcar-los!
Perquè ben aviat tornen les grimpades, i no són gens senzilles... 

I comencen les cordes fixes.
Unes cordes fixes que en alguns casos no tenen res de senzilles, i potser es passaria millor sense. En alguna, que travessa algun desplom, fins i tot ens encordem.
Finalment arribem al refugi Carrel. Un refugi-bivac, sense cap servei, però amb un guia que ens cobra 30 € per persona i ens assigna la llitera. Bé, algun servei hi ha, almenys tenen gas i cassoles, però no hi ha aigua. Nosaltres en vam pujar 3 litres cadascun, i ens van arribar bé pels dos dies.
El refugi s'omple. Hem arribat aviat, i ara ens toca passar la tarda mirant el paisatge.

I sobretot la Dent Blanche, on vaig estar un parell de setmanes enrera...
També és entretingut veure com arriben els darrers del dia. Alguns a les 4, altres a les 6, i fins i tot una parella a les 8 del vespre, que es queden a dormir al refugi...

Passem la nit com podem, i a les 4 del matí ja sortim del refugi cap amunt. Volem tenir temps pel què pugui ser, tot i que la previsió meteo és molt bona.
Amb la gentada que som, al començament fem una mica de cua. Però ens ho prenem bé, mica a mica ja s'anirà esponjant. L'inici és contundent, amb cordes fixes i desploms, en diuen el tram despertador, i bona raó tenen!

Despré es tracta d'anar grimpant, fins un altre tram vertical que ens deixa a l'aresta.
El dia no triga gaire a aclarir-se i aviat podem prescindir del frontal. De moment la roca és més bona del què imaginàvem, i anem pujant bé sense encordar-nos.
Darrera nostre el sol ja il·lumina el MOnt Blanc i la Dent d'Herens, muntanyes de grans records...
I gairebé sense voler, ens trobem a l'aresta plana de dalt, l'anomenat pic Tyndall, però que de pic no en té gran cosa.

Aquí caldrà alternar alguns trams de caminar amb grimpades i desgrimpades, en general senzilles però espectaculars.
Potser la més maca i aèria és la darrera, poc abans de situar-nos a la darrera paret abans del cim.
El mur final comença bé, amb grimpades en roca trencada, aèries i senzilles...
Fins que la muntanya es posa seriosa i s'adreça de veritat. Aquí ens encordem i pugem en ensamble aprofitant les múltiples assegurances i les cordes fixes que hi ha. Fins i tot una escala de corda en un desplom molt marcat!

I així, mica a mica però amb constàcia, arribem al cim amb poc més de 3 h i mitja des de que vam sortir del refugi!
Ens hi estem una bona estona, que fa prou bon dia, i ens fem múltiples fotos. Fins i tot amb els peucs del que ha de ser el primer fill del Moi i el meu primer net!
Gaudim del dia immillorable, mengem alguna cosa, i tirem avall. Sabem que la baixada serà entretinguda...

El primer tram el desfem encadenant ràpels.
Després desgrimpem, alternant amb algun ràpel, sempre primant la seguretat i l'eficàcia. Alguns consells rebuts ens van molt bé, i entre els tres trobem a la memòria els detalls del recorregut per no perdre'ns.

Un darrer ràpel ens deixa 5 hores més tard, damunt del refugi Carrel.
Només hem fet una petita part de la baixada, ara toca desfer el camí fins el coll de Leone i fins el refugi de sota. I després acabar d'arribar a peu a Cervínia en una baixada de 2.500 metres de desnivell, i peus inflats!!

Però al vespre vam sortir a celebrar-ho!!

A sota deixo el recorregut, que us podeu descarregar des del wikiloc.

2 comentaris:

Marc Solé ha dit...

Espectacular! Felicitats!

Gatsaule ha dit...

Gràcies, Marc, és una gran ascensió! Molt recomanable.