La paret del riu Lacó és una franja de roca calcària ben curiosa. La carretera que va de Sant Llorenç de Morunys cap a Cambrils la travessa poc després de Canalda. La curiositat d'aquesta roca és que és la mateixa que trobem a la solana del Cadí, un calcari dur i consistent, molt blanc i amb fòssils abundants del període Paleocè, però que al Cadí no forma cap cinglera important i en canvi aquí si. Només cal veure la franja de la foto de sobre o mirar la paret del Llop Blanc, a Canalda.
Jo ja la coneixia la paret d'una incursió antiga, avui amb el Pep hem vingut a provar la via Sufi, que fa una travessa prou espectacular seguint una barrera de grans sostres situats damunt del riu d'Odèn, al paratge de Riulacó.
Per arribar-hi seguim una pista que surt cap a l'esquerra després del Km 27, passa pel castell d'Odèn i travessa la barrera calcària. Aparquem on podem i tornem fins a sota la paret. Allà una pista baixa en direcció al riu però ben aviat hem de seguir un corriol mig perdut, però amb fites, que ens portarà al peu de la via. Veurem les assegurances quan la paret comença a baixar massa de pressa.
A sota us deixo la ressenya dels Col·leccionistes de vies.
El primer llarg comença de manera evident, però costa una mica de seguir perquè marxa més a la dreta del què semblava. La roca és molt compacte, i navegant entre savines acabem arribant a la primera reunió.
Després venen dues tirades que són, com a mínim, peculiars.
De la primera reunió cal entrar dins de la vegetació (recomano no posar cap assegurança...) i anar seguint una mica la traça oberta que hi ha fins tornar a trobar la roca. Allà cal baixar clarament a buscar l'inici de la cornisa del tercer llarg (a sota).
Aquest consisteix llavors a seguir la cornisa fins a la reunió, situada a l'inici de les dificultats.
Tant el Pep com jo teníem curiositat per saber què hi havia darrera de la frase de la ressenya: "passos penosos agafant-nos als arbres"... I a fe que ho vam descobrir ben aviat.
Des de la reunió cal tirar recte amunt a buscar una savina, sense cap assegurança intermèdia. I passar-la tan bonament com es pugui!! Clarament el pas més dur de la via!!
A partir d'aquí, la via recupera la normalitat, i el llarg va encadenant unes plaques magnífiques de roca, amb algunes assegurances de tant en tant que ens assenyalen el recorregut.
Finalment, un darrer llarg curt i molt interessant, damunt d'un buit imponent, ens porta al final de la via.
Una via que ens ha agradat molt, tret de l'arrossegada del segon llarg, clar. I on el joc de friends ens ha sembla imprescindible.
Per baixar, nosaltres hem seguit caminant la carena fins una instal·lació de ràpel que ens ha tornat a un punt proper al peu de via.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada