Qualsevol excusa és bona per conèixer nous indrets i muntanyes desconegudes. En aquest cas, el fet que les filles del Pep estiguin fent de guardes al refugi de la Dent d'Oche ens va servir d'excusa per anar a conèixer aquesta singular muntanya propera al llac Leman.
Una bona via d'escalada que, a més, anava per l'ombra de la cara nord, ens va acabar d'animar. A més, es tracta d'una via oberta pels germans Ravanel, els famosos guies de Chamonix, l'any 1925. Una via carregada d'història!
Per arribar-hi cal deixar el cotxe a l'aparcament de la Fetiuere, sobre Bernex, i seguir la ruta normal del cim fins un coll situat entre el refugi i les granges d'Oche (on a la baixada podrem comprar-hi algun bon formatge fet aquí mateix).
Al coll de Rebollion el camí continua i, arribats a la vertical de la via, pujar-hi per l'herba pel millor recorregut possible. Nosaltres no vam trobar marques ni fites ni cap rastre de camí.
La via són 8 llargs de corda (almenys els que nosaltres vam fer), amb una dificultat mitjana de IVº excepte la fissura Ravanel (V+ i A0). Cal portar una mica de material, tot i que la via sol estar una mica equipada i als llocs on no hi ha res, difícilment es pot protegir!
L'inici és confús, puja per fissures, xemeneies i plaques herboses que donen una certa inseguretat a l'escalada. A vegades dubtes de tot mentre puges. Però en general la roca és un bon calcari que recorda la paret nord del Pedraforca.
En general cal seguir sempre la fissura-xemeneia principal on, de tant en tant, cada 30 o 40 metres hi trobem un parell de parabolts per fer reunions.
El sisè és el més llarg i el més dur. V+ obligat i entremig alguns passos en A0, però també és el llarg més equipat.
D'aquí se'n surt per uns pendents d'herba, on cal exigir de valent l'adherència dels peus de gat! Després anem a buscar una fissura diagonal cap a la dreta.
Aquesta fissura en diagonal és un dels llargs bonics de la via, poc exigent, però força espectacular.
Nosaltres portàvem una ressenya on marcava el darrer llarg com de IIº. De fet, pensàvem desencordar-nos, fins i tot... I llavors ens trobem amb un flanqueig curt i aeri, que em va recordar una mica el de la via Estasen! I després la via s'acaba...
Ja només ens va quedar caminar per uns curts pendents fins al cim, on ens esperava la Maria, que ens havia vist escalar des del refugi.
I cap allà vam anar, seguint el camí de tornada que hi passa de retorn cap a l'aparcament. A veure com és això de trobar-se un refugi francès regit per noies catalanes!
2 comentaris:
Esteu fets uns campions¡¡
És una bona via, i el refugi, molt acollidor!
Publica un comentari a l'entrada