Tres dies després de l'Olan, tornem a trobar-nos amb el Pep, aquesta vegada l'objectiu és un cim que se l'hi assembla: el Sirac. Són dues muntanyes d'alçades i dificultats similars que estan en una mena de semi-oblit. Ni són senzilles ni són molt difícils i estètiques, així que no estan de moda.
Per anar-hi, entrem fins al fons de la vall de Valgaudemar i deixem el cotxe en un aparcament abans d'arribar al xalet de Gioberney. Un parell d'hores i 700 m de desnivell ens separen del refugi.
Quan arribem al refugi ens passa el mateix que a tothom: quedem encisats del refugi de Vallonpierre i de l'entorn. Un edifici bonic, situat a la vora d'un llac, envoltat de prats i sota mateix del Sirac, que s'alça 1.200 metres més amunt. Un indret idíl·lic.
Amb una cervesa a la ma, ens mirem el nostre objectiu del dia següent. Només serem 2 cordades pel cim, la resta de la gent estant fent la volta dels Ecrins.
Sortim a 2/4 de 5, encara fosc, i pugem tots 4 a buscar la gelera de Vallonpierre, entremig de la morrena intentant no perdre les fites. Però ben aviat el guia i el client comencen a quedar-se enrere per problemes de salut, i acaben renunciant. Tindrem la muntanya per nosaltres sols.
Abans de la gelera passem el mur inicial, on no ens encordem. Es deixa fer molt bé.
Mentre el sol va il·luminant les muntanyes de darrera, com les Rouies, arribem a la neu. Piolet, grampons i cap amunt,
La neu està dura i ens deixa avançar ràpidament. Una gelera més llarga del què imaginàvem, i que es redreça bastant abans de trobar la roca. Ens preparem per l'escalada al replà de dins de la rimaia, on podríem haver-hi deixat piolet i grampons que l'excés de prudència ens va fer arrossegar fins el cim!
Ara som al tram difícil, ens caldrà fer 4 o 5 llargs de corda per superar-lo. El primer llarg d'escalada és llis i humit, però una corda fixa facilita l'ascens.
Després la dificultat ja es torna molt amable i no passa de IIIº. La roca, aquí, és prou bona.
Arribats a una feixa més senzilla, ens desencordem, Fer llargs de corda amb les nostres cordes de 30 m és molt lent, així que pugem grimpant fins sota la bretxa.
Per pujar a la cresta, hi ha un tram atlètic de fins a IV+, així que fem un parell de llargs per arribar-hi.
El dia continua magnífic, el primer dia realment bo que trobem des que hem arribat. Un quart d'hora després de desencordar-nos, ja som dalt.
El Sirac és el més meridional dels grans cims dels Ecrins, així que tenim una visió privilegiada de tot el massís, que tant bé coneixem.
Al davant, veiem l'Olan que vam trepitjar fa 4 dies,amb el corredor pel qual vam pujar al cim central.
A l'altra banda la cara sud de la Barra dels Ecrins.
Més lluny, la Meije.
Ja només queda tornar enrere, recuperar el material per desescalar el dos llargs finals, desgrimpar fins les dificultats, i baixar en 3 ràpels fins a la gelera.
Tranquil·lament i gaudint d'aquesta magnífica muntanya, tornem al refugi i al cotxe. No us la perdeu, és un gran cim dels que valen la pena!
2 comentaris:
Enhorabona amics! un cim que m'apunto, es veu molt interessant i variat.
Si, aquí no té gaire anomenada, però val molt la pena!
Publica un comentari a l'entrada