Dôme de Polset des de Pralognan

Avui som 11 d'octubre i m'aixeco molt d'hora, molt d'hora, per anar a provar un cim que vaig veure ahir des del Dôme des Nants, el conjunt de l'Aiguille i el Dôme de Polset (3.531 m i 3.501 m, a sobre) respectivament. 

D'això ja en fa més de 2 mesos, i si me'n recordo tan bé és perquè ha estat la meva darrera activitat. A la baixada em vaig trencar i, ara mateix, encara estic en ple procés de recuperació. 

Encara és negra nit quan agafo el cotxe i segueixo la carretera en direcció sud, cap el pont de la Pêche. D'allà continuo a peu per la pista fins agafar la drecera que puja cap al llac Blanc, saltant-me el pas pel refugi de Peclet-Polset. 

La sortida de sol augura un dia fantàstic!!

Prop del llac retrobo el camí principal, que el volta, i s'enfila en direcció al coll du Soufre. 

A la dreta deixo la punta des Fonds, una muntanya de guix, blanca i erosionada.

Una fita de la vora del camí m'ajuda a saber quan l'he de deixar per seguir una petita carena que porta directament cap a la gelera.

Estones caminant i estones grimpant, m'hi vaig acostant. Un grups de cabres salvatges, o íbex, juguen tranquil·les en una muntanya on avui no hi ha ningú més que elles i jo.

Ara ja veig el llac Blanc amb una certa perspectiva, i al fons, la punta de l'Echelle i les muntanyes de Modane. L'aire fred i el color daurat de l'herba dels prats ens diuen que estem al mig de la tardor...

Arribo a la gelera i em poso els grampons, uns grampons antics, Charlet-Moser de 14 puntes estrenats l'any 1976, però que encara són immillorables per anar amb calçat lleuger.

La neu, si és que es pot anomenar neu a aquesta extensió de gel viu, està molt glaçada. Això em dóna seguretat, en aquesta època ja no queden ponts de neu que puguin enfonsar-se.

Vaig pujant i darrera ja veig el camí de la vall que he deixat enrere. També el massís del Mont Blanc i la Grande Casse. 

Trobo alguna traça antiga que m'ajuda a trobar els millors punts per creuar les esquerdes de la gelera. Unes esquerdes realment impressionants.

Finalment sóc al plateau superior. Veig que per anar a l'agulla el camí és complica així que vaig a buscar el pendent que porta al Dôme de Polset.

La rimaia no m'agrada massa, però al final la passo amb decisió i arribo al cim. 

Aquí dalt la vista s'obre cap als Ecrins, entre la Barra i la Meije. Menjo alguna cosa i començo a baixar.

En un tram de roques, però, se m'enfonsa de cop el taló del peu dret mentre les puntes dels grampons s'enganxen al gel. Noto una estrebada molt forta al bessó. 

Paro, reposo, em faig alguna frega i practico els estiraments preventius..., però no hi ha res a fer. La cama em fa molt mal. 

Com que no puc fer res més, continua baixant per la glaçada gelera, buscant un camí més còmode i menys dolorós que el de la pujada.

Amb paciència arribo al final de la gelera i retrobo el camí. Ara la cosa millora, tot i que amb calent el dolor no afluixa, però almenys el camí és més còmode i ja no pateixo les estrebades del camí inestable.

Arribo a la pista, i després al cotxe, quan les ombres ja omplen la vall. 

L'endemà el diagnòstic és clar: ruptura parcial de l'expansió tendinosa del bessó intern, amb afectació parcial de l'Aquiles. Així que ja hi tornem a ser, caldrà reposar una bona temporada..., ara que començava a agafar la forma!

Llàstima perquè el cim és molt bonic i les condicions eren perfectes!! Un lloc molt recomanable! A sota us deixo el mapa del recorregut i, al Wikiloc, el track.