Agulla Dibona, via Visite obligatoire

Feia massa temps que me la mirava, la cara sud d'aquesta magnífica agulla granítica. El cim el coneixia d'haver-hi pujat tot sol per la via del Nain, però després d'haver de baixar de la Madier fa un parell d'anys, em va quedar la recança de la cara sud.

Aquest primer cap de setmana d'agost finalment els astres es van alinear. Vaig convèncer al Mohawk per anar-hi, va fer bon temps i, a més, ens hi va acompanyar l'Ari, una jove escaladora que promet. Això si, a canvi d'anar a una via molt bona, però també molt dura: la Visite obligatoire. He deixat a sota la ressenya d'uns vascos que també es van embolicar com nosaltres...

Dijous vam sortir de casa per arribar a les Etages i fer l'agradable pujada al refugi. Hi havia força ambient, preludi de cues i de gent a la paret.

Del refugi al peu de la via hi ha menys de 10 minuts. Tot i anar aviat, arribem al peu de la via i ens trobem dues cordades al davant. Paciència! 

I mentre esperem, se'ns posen 4 cordades darrera... A més, a dalt ens trobarem amb les innombrables que van per la Madier i la via combinada. Més paciència!

Tot just començar, un desplom ens escalfa de cop. Ara ja veiem de què va la cosa, un reguitzell de desploms i plaques fines o molt fines, i les assegurances allunyades. Això si, són parabolts!

Les dues primeres tirades són plaques molt verticals on cal anar navegant per trobar la millor ruta entremig de les assegurances. Al darrera, els que comencen la Madier fan una mica d'enveja...

El tercer és curt i estrany, va d'esquerra a dreta amb un pas realment finet. 

El quart em fa patir una mica, és el famós llarg de les "cannelures". 6a+, diuen. És més vertical i cabró que els altres, encara que sembli mentida. Sobretot molt constant, no afluixa enlloc!

La tònica es manté en el cinquè, però la dificultat afluixa altra cop. És fi però es deixa fer.

Finalment n'arriba un d'assequible, el que ens porta fins a la cornisa, on podem relaxar-nos una mica!

A la cornisa s'ajunten vàries vies i nosaltres tirem per la que més desploma. És per on han anat els que ens precedien i no ens ho plantegem massa. És un mur taronja molt bonic, però que es veu difícil de veritat. Intento convèncer al Mohawk d'anar per l'esquerra que es veu molt més senzill però no hi ha manera...

Ell pateix, i nosaltres encara més. Aquí trenquem el ritme i no podem evitar fer molts A0's i, tot i això, arribar rendits a la reunió! Després veiem que ens hem equivocat (com els de la ressenya de dalt, "embarque"), i ens ficat pel llarg de 6b  d'una altra via!

Ens estem acostant a dalt, però la dificultat no afluixa, tornen els llargs mantinguts de 6a, sempre molt intensos i interessants. En alguns llocs, les vies són diferents però no massa, com a les cannelures Stoffer, a sota.

I en algunes reunions l'acumulació de personal no deixa de ser divertida, sobretot quan intentes parlar eslovac o finlandès per fer-te entendre!

Finalment arriba el darrer llarg de 6a, que ens deixa a la tercera cornisa.

Aquí dalt també podríem optar per variants més senzilles, però no hi ha manera. Així que pujo per l'esquerra d'una mena de gendarme, en un tram espectacular damunt del buit.

I per arribar al cim, en comptes d'anar per la canal com els escaladors normals, també tirem per un mur vertical i l'aresta final.

I el cim!! Petit i espectacular al mig de la vall de Soreiller. Una muntanya com n'hi ha poques.

Després ja només cal acostar-nos amb cura fins als ancoratges dels ràpels i arribar a la bretxa inferior. Tot i que es pot fer un únic ràpel, coneixent el granit i els seus angles, preferim fer-ne dos de 25 m i assegurar que les cordes no s'enganxin.

Per arribar al camí que ens portarà ràpidament fins al refugi, encara falta passar una cornisa aèria però senzilla, que ens permet acomiadar-nos del cim. 

Havent sopat, sortim fora per veure el color vermellós que treu el sol a les roques veïnes. Davant nostre destaca la Tête des Fetoules, que em recorda l'ascensió de fa tres anys...