Tofana di Rozes. Primo spigolo.

La darrera escalada dolomítica la vam fer a la impressionant paret de la Tofana di Rozes, una muralla amb més d'un quilòmetre d'amplada i un desnivell de 800 m, que ja havia recorregut fins al cim fa una pila d'anys.

Aquesta vegada vam escollir una via amb una alçada més modesta: el Primo spigolo, de 400 m de desnivell, però amb una dificultat més elevada.

En total són 15 tirades on hi vam trobar una mica de tot. Els primers llargs transcorren per un marcat diedre que ens porta fins al fil de l'esperó.

Al capdamunt del diedre una barrera de sostres el tanca, i una sèrie de passos molt verticals ens donen la màxima dificultat d'aquest tram. Uns sostres on cal sortir a l'esquerra.

Després continuen uns llargs més tranquils que segueixen més o menys el fil de l'esperó.

Trobem la via bastant equipada, sobretot amb claus i algun friend de via, però el que més sorprèn són els parabolts de les reunions. Això no és gaire habitual per aquests verals...

Abans d'arribar a la gran feixa, cal fer un flanqueig força exposat que ens ajuda a adonar-nos del pati que ja s'ha començat a obrir sota nostre!

Després de travessar una feixa força ampla, la via continua pel fil esquerre de l'esperó, sempre amb gran ambient i amb una roca molt sòlida. 

Mentre escalem, una gran despreniment de la paret del davant ens deixa una mica glaçats. Amb el terrabastall ens fem molt petits per una estona...

Quan falten 3 o 4 llargs pel cim de l'esperó, una fissura molt vertical tancada a dalt per un petit sostre, ens sorprèn. No esperàvem un tram tan difícil aquí dalt, on algunes ressenyes ho graduen com a IV+ i, en canvi, és clarament el pas més difícil de la via!

Però ja se sap que, com més alta és la dificultat, més satisfacció trobem després de la superació!

Mica a mica ens anem acostant al cim de l'esperó a mesura que el sol comença a a baixar. Som a les darreries de setembre, més de 1.000 kms a l'est de casa, i a la tarda es nota com el dia s'escurça.

El darrer llarg ens torna a sorprendre. Amb una graduació de II i IIIº, ens regala tres bonics desploms!! Amb grans preses, però que cal posar-s'hi bé.  Imaginem que almenys deuen ser III+!! 

Dalt de tot, un caminet bastant penjat ens acosta a la pista de pujada i arribem còmodament al cotxe.

Ha estat una bonica escalada que ens serveix per marxar de Dolomites amb un gran gust de boca i unes ganes immenses de tornar-hi!!